637 436 669 (Anna) - 676 735 030 (Sònia) info@retrobat.cat

Fills feliços, no perfectes

Educació Emocional per a nens/es

És més fàcil construir nens forts de reparar homes trencats.

(Frederick Douglass) 

El Narcís de el mite grec, era un individu enamorat de la seva pròpia imatge reflectida en l’aigua i va morir ofegat. Desgraciadament he llegit notícies de persones que han mort per voler fer-se una selfie en llocs perillosos, no hi veieu una semblança?

Vivim un moment en que mostrar com de exitosos som, que feliços que som,que bons que som fent esport  o quines vacances ens podem permetre forma part de la normalitat.  Les xarxes socials ho han facilitat i potenciat.  I, no ens enganyem, en major o menor mesura tots participem d’aquesta bogeria. Podríem dir que el narcisisme social s’ha normalitzat o que fins i tot s’ha estimulat. Fixem-nos, si no, que un egòlatra de manual viu a la Casa Blanca.

Si analitzem els factors que ens han portat aquí podríem trobar-ne molts, entre ells, una educació centrada en el culte als fills, en la manca d’autoritat per part dels pares, en el fomentar una autoestima mal entesa.  També a nivell socioeconòmic hem de tenir en compte que venim d’una època amb accés al diner fàcil en la que tothom accedia a crèdits que li permetien tenir cotxes increïbles o fer viatges fantàstics.  Finalment,crec que internet també hi ha tingut molt a veure, doncs les xarxes socials permeten mostrar de forma immediata la consecució dels nostres somnis.

I en mig d’aquest context es troben els nostres fills i les nostres filles, que d’alguna manera són el blanc de les nostres projeccions i les nostres fantasies i que, d’altra banda, aprenen i volen imitar les nostres conductes.

I un bon dia, per exemple, des de l’escola ens diuen que el nostre petit Martí es mostra molt exigent, que sempre vol guanyar i que tolera molt malament la frustració i nosaltres fem cara de sorpresa i diem “No ho entenc, sempre li hem dit que compta més l’esforç que el resultat. Que no passa res si  perd però  s’hi ha esforçat.  Que no pot ser el millor en tot”  I subratllo la paraula “dit”, perquè potser li hem dit però en el nostre dia a dia li hem transmès el contrari, per exemple, criticant companys de feina que parlen un anglès macarrònic o que presenten projectes, des de la nostra mirada, mediocres o menyspreant algun parent o veí per qualsevol fotesa o comprant-nos la millor televisió del mercat que té quaranta mil opcions.  O potser han vist com jo, mare, encaixo malament una crítica que em fa el pare respecte a qualsevol cosa, com m’enfado, no accepto i com responc agressivament. O m’ha escoltat criticant un company seu, desvalorant-lo o comparant-lo amb ell mateix i evidentment deixant-lo per sota. Per què,doncs,  ell s’ha de conformar s amb ser el tercer o el quart? Per què ha d’acceptar que li costa aprendre a tocar la guitarra?

D’altra banda, potser l’hem educat de manera que obté el que desitja de manera bastant immediata, potser li hem dit que és el més guapo, llest i àgil, i, tot i que la vida amb els seus iguals ja el posarà al seu lloc, aquestes paraules que li han dit els seus més grans referents tenen tot el pes del món perquè el que més desitja un nen és agradar i no fallar als pares. Per això, com diu l’escriptora Eva Piquer hem de transmetre als nostres fills “que poden fallar mil vegades, i que ens tindran sempre al seu costat”

Tot i que en els primers anys de vida una criatura mostra trets narcisistes de manera natural, que li serveixen per evolucionar i sobreviure -reclamar l’atenció constant, atreure les mirades, ser el centre dels pares…-, si no es fa una criança basada en una gestió emocional saludable, amb límits clars ben marcats i sense que els pares perdin l’autoritat, el nen pot acabar desenvolupant la síndrome del petit tirà.

El biòleg i psicòleg  Julio Rodríguez ens dona eines per detectar si alguna cosa no va bé amb els nostres fills al llibre “Prevenir el narcisisme” (plataforma Editorial). Segons aquest autor, hem de fugir de fer elogis desmesurats als nostres fills perquè es poden fer addictes als aplaudiments. Aquest autor ens indica que, per exemple, que un senyal d’alarma és que els nostres fills vulguin guanyar sempre i a qualsevol preu.

D’altra banda, si bé, hi ha un narcisisme normal en la nostra personalitat que podríem dir que és sa, doncs ens ajuda a valorar-nos, a defensar el que és nostre i a sentir-nos orgullosos de ser qui som, si no tenim un adequat nivell d’autoestima, ens convertirem en veritables esclaus de l’opinió aliena, exigint dels altres un continu reconeixement, que compensi la nostra mancança interna. Probablement, tots hem conegut una persona narcisista: és vanitosa, es creu mereixedora d’un tracte especial, sobrevalora les seves habilitats i no té empatia.

Pel que fa als nens, el narcisisme, pot començar a esdevenir un problema cap als 7 ó 8 anys ja que és l’edat en que els nens es comencen a comparar amb els altres. Aquestes comparacions creen molta pressió en ells, que senten que no volen quedar-se enrere respecte al seu grup d’iguals. En tot cas, quan un nen destaca està bé reconèixer els seus èxits i virtuts, però sense comparar-lo amb els altres.

Els nens narcisistes se senten superiors i necessiten ser admirats. Però també són agressius, tenen tendència a assetjar altres, i sobretot, pateixen una gran frustració quan les coses no són com ells volen i poden tenir problemes per mantenir relacions socials.

Els pares hem d’estar atents a senyals com el no compliment de les normes, la intolerància a la frustració, les rebequeries o les conductes agressives cada vegada que el nen no aconsegueix el que vol. És important, però, diferenciar la rebel·lia normal que caracteritza determinats moments evolutius del desenvolupament dels casos en què aquestes conductes són repetitives i la violència pràcticament caracteritza la relació.

També,és molt important saber diferenciar als nens amb una alta autoestima, satisfets amb ells mateixos i amb els altres, dels que tenen una personalitat narcisista.

Què podem fer com a pares i mares per a que el meu fill desenvolupi una bona autoestima i no necessiti ser el millor en tot. Aquí us deixo algunes recomanacions de les coses a les que cal prestar especial atenció i transmetre -no pas dir i prou-:

  • Mostreu afecte i afecte de manera incondicional. Digueu-los t’estimo.
  • No sobrevaloreu les capacitats dels fills, no els mireu com si fossin superiors als altres
  • Ensenyeu-los a mostrar empatia, compassió i respecte pels altres, així com a cooperar amb ells. Valideu cada ocasió que els vostres fills tinguin conductes empàtiques. Tant si són per identificar el que altres senten com per respondre apropiadament a aquestes emocions.
  • Transmeteu que no sempre cal guanyar, i no a qualsevol preu. Que entenguin que equivocar-se és una oportunitat per aprendre; animeu-los a fer coses en què «no són els millors»;
  • Ajudeu-los a aprendre a acceptar-se completament, amb les seves aptituds i les seves limitacions;
  • Inculqueu-los que fer alguna cosa bé o tenir un talent especial no implica ser superior als altres ni tampoc merèixer un tracte diferent;
  • Quant veieu una conducta narcisista en algú del vostre entorn, al cinema o a la televisió, no dubteu en assenyalar-ho com a exemple de mal comportament.
  • Sobretot, reviseu les vostres actituds i el model que doneu al nen.

En definitiva, el que cal és educar una autoestima sana per a educar persones que puguin ser felices com són, sense necessitat de ser perfectes ni de ser els millors.

Subscriu-te al nostre butlletí de notícies

T'agradaria rebre informació sobre els nostres serveis i activitats?

"*" indicates required fields

0
    0
    La teva cistella
    La teva cistella està buidaTornar a la botiga