La vida és com anar amb bicicleta, cal pedalar
Gràcies al Miquel he conegut una mica les interioritats del món del ciclisme. D’altra banda si seguiu les meves entrades ja sabeu que jo sóc amant de les metàfores de vida, així que després de seguir la darrera aventura “bicicletera” del Miquel no me n’he pogut estar d’escriure aquest post.
Els meus records del ciclisme es remunten a quan era petita i el meu pare mirava el Tour de França a l’hora de la migidiada i comentava una i altra vegada com admirava aquells homes que sota un sol de justícia pujaven els ports dels Alps, comparant-los amb els futbolistes d’èlit que, per ell, no tenien cap mèrit. Em venen al cap molts noms: Eddie Mercks, Luis Ocaña i més endavant Vicente Belda, Indurain, Pedro Delgado, o Marco Pantani i més endavant encara Armstrong i Contador i noms d’equips i casos de dopatge i escàndol.
Amb el Miquel ens coneixem de fa mes o menys un any i mig, El darrer any i mig, que per si sol ja ha estat intens per tohom, ja sabem tots perquè. Per ell també, i potser més que per la majoria de nosaltres doncs va tenir un greu problema de salut que el posar de cara amb la fragilitat de l’ésser humà. Aquella fragilitat que ens esforcem a no voler veure però que sabem que existeix.
La cosa és
que en Gubi o el mestre Gubi, com coneixen el Miquel, en l’entorn del ciclisme, després d’anys de tenir la bicicleta en “standby” però sempre present (entres a casa seva i el primer que veus són 6 ó 7 bicis penjades encara no se com al rebedor) ha tornat a pedalar, o com diu ell, a ser un senyor que va amb bici i acaba de fer una ruta de 900 kms. per Catalunya en 3 dies, quasi res! Tot un senyor amb bici, en tot cas.
I la cosa també és que jo que sóc curiosa des de sempre, no he parat de fer-li preguntes perquè per una banda entenc i admiro aquesta manera de posar-se a prova però d’altra hi veig “ganes d’anar a patir” que deia la meva mare quan de jove jo feia coses com travesses pel Pirineu o pujar la Pica d’Estats (es clar que qui més patia era ella no pas jo).
Vaig veure en Miquel gairebé immediatament despres d’acabar la ruta, ho havia de fer, era com un experiment socio-psicològic per mi (això no se si li vaig dir a ell) i també tenia ganes de felicitar-lo, clar. Penso que darrera una bona acollida, hi havia un “Hòstia Anna (expressió molt seva) que hi fots aqui ara! Que no veus que és un moment meu?” però cavaller com és va aguantar estoicament una hora de visita. I vam xerrar i em va explicar com el primer dia va pensar en plegar, com els segon dia es va sentir millor i com el tercer dia els anims dels amics i companys el van esperonar fins a Lliçà del Vall on acabaven els 900 quilometres, i com companys i amics van fer amb ell els darrers quilometres, bonic detall.
També em va ensenyar els senyals de les hores de sol, fins i tot les ratlles que el casc havia deixat en el seu cap mancat de cabell (vaja, que és calb), les mans encetades, les reaccions a la pell dels mitjons… Em va dir que estava encarcarat, que tenia les cervicals dolorides i altres parts del cos insensibilitzades. Tot això que podria semblar dur i dolorós m’ho explicava amb un somriure curiós, diria que un somriure una mica absent i tot, i és que com ell deia estava en shock, encara no era del tot conscient de l’assoliment, estava content si, però potser ho estarà més avui o la setmana vinent. És el que tenen les fites assolides, el seu regust s’asaboreix força temps i, més important, queda a la memòria per sempre.
Jo, que no podia evitar que convisquessin en mi l’alegria de veure un amic content i la curiositat de comprendre com pot compensar tot això li vaig preguntar “I tot això compensa?” “Si, perquè mai et fa mal més d’un lloc al’hora” o alguna cosa així em va deixa anar. “Ah, clar! Si una part del cos et fa molt mal la que et fa menys mal deixes de notar-la”, vaig fer broma jo.
Em va dir que era un risc calculat, que ell mai no assumia reptes desmesurats i que tenia clarissim que tan a Mora la Nova, com a Puicerdà i a Figueres hi havia tren fins a Sabadell, o sigui que si veia que no podia abandonaria sense racança el seu repte (així ho anomena ell). Val a dir que no m’ho vaig creure del tot.
En Mique
l, havia corregut de jove curses per Catalunya, Espanya i Europa, durant els anys 90 i fins el 2015 aproximadament, tenia un blog on explicava les seves vivències (recentment ha représ aquest blog) però aquesta vegada hi havia un nou element: instagram. Cada dia de la ruta ha penjat fotos, videos, comentaris dels seu progrés en la ruta i, és clar, ha rebut ànims i missatges d’admiració i de suport. Una mica, amb el seu permís, tots féiem ruta amb ell i clar, també li vaig preguntar sobre això i em va dir alguna cosa així com que ara el veurien diferent, ho deia amb orgull, això em va sonar malament al principi, dormit ja ho entenc més…
No se de què més vam parlar, però al cap d’una hora me’vaig anar contenta i rumiant tot plegat, tant que un trajecte d’una hora es va convertir en un d’una hora i mitja, em vaig perdre.
Avui encara hi rumiava i he decidit escriure, perquè en cada cosa que vam parlar, en cada sensació que em va explicar hi veig un paral·lelisme amb la vida, deu ser deformació professional suposo. Començo doncs:
– A vegades hem d’aparcar els nostres somnis, com el nostre protagonista va aparcar la bicicleta, no cal fer escarafalls, és el que hi ha, però sempre vindrà un moment en que podrem reprendre’ls, ara, això si, cal estar alerta i disposat.
–Els somnis i també els objectius cal lluitar-los, com en Gubi va pedalar cada quilometre dels 900, o com m’agrada dir a mi, menjant-nos un trosset d’elefant cada dia fins a cruspir-nos-el tot, encara que hi hagi parts més dificils de pair, com cadascun dels tres dies de ruta va ser diferent. Com els quilometres anaven deixant rastre a la seva pell i al seu cos però l’apropaven a la seva fita, també cada experiencia ens deixa marca però ens dona un aprenentatge vital, ens fa conscients de les nostres forces i ens apropa a qui volem ser. Ell m’ensenyava les seves marques rient-se del seu aspecte però orgullós, com quan mirem enrera i veiem les experiències viscudes amb l’orgull de com les hem enfrontat (i no diré superat perquè no m’agrada el concepte, però això dóna per un altre entrada).
-Importantíssim: no estem sols, deixem-nos ajudar, compartim amb els que ens estimen, siguem conscients de la xarxa de seguretat que tenim i també siguem xarxa dels altres. Els companys van anar a rebre el Miquel per acabar la ruta amb ell, això segur que el va fer gaudir molt més i li va donar noves forces.
-“És un risc calculat” diu. Coneixem-nos, siguem conscients de la nostra força, però també estiguem disposats a fer algunes renuncies, com en Miquel, sapiguem on hi ha les estacions a mig camí per si hem de fer-hi cap i com em va dir ell, “Si faig 300 quilometres en un dia i torno igualment és una passada perque vinc de molt menys” o quelcom semblant. Reconegeum els nostres progressos en el dia a dia, mai no són minços.
-I l’instagram, la part social, el reconneixement que tots volem d’alguna manera. Donem-li la importancia justa, que no ens desconnecti de nosaltres mateixos, de les nostres sensacions i també reconeguem-li les coses positives: al Miquel el posa en contacte amb persones a qui també els agrada el ciclisme, com jo els dic “frikibikers” (que ningu s’enfadi) que el podem entendre molt bé quan diu que esta “pajarito” o que “tira d’ofici”. De la mateixa manera les xarxes socials a la vida tenen coses bones, no cal demonitzar-les, sinó que ens hem d’educar en el seu ús.
Bé, se m’acudeixen moltes semblances més entre cicilisme i vida pero aqui ho deixo.
Pel que sé en Miquel ja esta pensant el proper repte. Ho necessita? Què s’ha de demostrar a ell mateix que no pot parar de buscar noves fites? Ja veieu, la meva curiositat tampoc té límit.
