panyaComenço una entrada diferent, una entrada que no se on em portarà, que escric sobretot per mi, perquè vull donar espai a pensaments que venen repetidament. Una entrada, però, que compartiré  perque alguns potser podeu identificar-vos amb alguna de les coses que diré. Suposo que serà, doncs, un post emocional, aviso, plè de vivències i sentiments.

Mama, potser no t’he fet sentir prou com t’he estimat, com t’estimo, o potser sí, només tu ho saps, però jo que crec tant en les paraules com en els fets, sento que ni t’ho he dit ni t’ho ensenyat. I no me’n culpo, ara que sóc mare, veig que les coses van així, que els fills creixem mirant a fora, mirant el món, mirant cap on volem anar. És quan som més grans que mirem una mica més d’on venim i qui ens ha acompanyat sempre.

Has anat marxant a poc a poc, des de fa uns anys. Gosaria dir que des que ens va deixar el papa, la teva força i les teves ganes de viure es van anar fent petites i després aquesta malaltia maleïda encara et va fer més petita, de fet els últims temps vius en el passat i amb les persones del passat. Però encara et puc agafar la ma prima i amb la pell quasi transparent.

Als fills, se’ns fa dificil veure-ho i viure-ho  cada setmana, però tot i així no faltem a Cal Ton Xic els diumenges a la tarda i d’alguna manera gràcies a tu ens veiem i sabem més els uns dels altres. Ens uneixes i se que això per tu ho és i ho era tot. Que no pots imaginar-te els teus fills desunits, com si això, si mai passés, fos un fallo teu.  Doncs no, tu ho has fet bé, ens has ensenyat a estimar-nos, el que passi o no passi entre els teus fills adults no té res a veure amb la teva gran tasca com a mare.

Has viscut sent com una mena de bisagra entre  persones i generacions, posant aquell bàlsam de discreció i silenci entre uns i altres (pare i fills, germans, avis i néts, …).  Sovint en segon pla, patint en silenci i jo crec que només un amor molt gran per tots t’ha permès fer això, tot i que ni tu potser sabies que aquesta era la força que et movia. Ho era.  Evitaves conflictes, potser massa i tot perquè un conflicte no és dolent i si els sabem gestionar pot ser una oportunitat per apropar-nos, per coneixer-nos (o això diem els psicòlegs).

Em crida l’atenció la teva manera d’estimar, si. Discreta, fins i tot freda. Prudent,  fins i tot de renúncia. I, sobretot, molt gran, fins i tot aclaparadora.

Companya d’un home extrovertit, treballador, lluitador  i generós, tots dos ens vau saber donar valors importants que ens han servit a la vida de cadascun de nosaltres.

Si haig de dir algun valor que tu m’has transmès de manera clara diré la prudència, que durant molt de temps he volgut llençar a les escombraries perquè confonia amb la por, sobretot d’adolescent i jove; ara però la veig com un signe d’intel·ligència si la tinc en la justa mesura, ara la se escoltar o fer callar. O la modèstia i humiltat, que també l’he adaptat per estimar-la i no confondre-la amb la baixa autoestima o el baix autoconcepte. Potser hagués estat més fàcil si haguessin estat la decisió i la confiança, però sincerament, el cami de transformació ha estat llarg però també bonic i tant la prudència com la modèstia crec que són fonamentals en aquest món d’avui.

Durant aquest últims temps se’m desperten unes ganes immenses de coneixer la nena que vas ser als temps difícils de la guerra i la postguerra, poques coses explicaves, els soldats que van dormir a casa, una nina que tenies, els viatges amb “‘onclu” Salvador i “l’onclu” Ton, els pocs anys d’escola, … O la jove que vas ser, i que encara conec menys, però se que quan calia treies el geni, per exemple, quan l’avi et presentava pretendents que no t’agradaven.

Per això miro fotos antigues amb tu, perquè crec que la teva història és la meva història i m’ajuda a saber qui ets i a entendre’t millor. Amb sort et ve alguna anècdota però cada cop menys.  A més ara tens la vista molt malament ja.

De la mare de l’Anna petita recordo la falda, el davantal, el somriure, i les pigues blava i vermella al front que m’hipnotitzaven i m’encuriosien.

Cap mare és perfecta però quasi totes som bones mares.  Perquè una mare, i un pare també, ha de deixar escletxes que el fill ha de restaurar a la seva manera per créixer.  Una mare sobretot ha d’estimar, prou com per poder deixar marxar els fills encara que amb cadascun d’ells se’n vagi una mica el teu motiu de vida… Perquè tu sobretot has estat mare, t’has sentit mare, jo crec que mes que esposa o més que filla.

No se si m’assemblo a tu, suposo que en algunes coses sí i en d’altres no, esta bé; de fet, en algunes m’hi vull assemblar i en altres no, per exemple, em vull assemblar a tu en aquestes coses:

  • Vull saber estimar molt com tu. Tant que pot fer mal.
  • Vull tenir una gran capacitat de treball.
  • Vull ser una MARE en majúscules.
  • Vull tenir constància i capacitat d’esforç i de sacrifici.
  • Vull tenir en compte els altres i vetllar per un bon ambient.

 I el que vull fer diferent de tu son aquestes coses:

  •  Vull estimar en veu alta i mostrar l’amor que sento, viure’l com un regal i regalar-lo.
  • Vull queixar-me i demanar el que necessito sempre.
  • Vull ser a més de mare, dóna, persona, amiga, parella, amant, professional, ….
  • Vull permetre’m moments de descans i de gaudi.
  • Vull tenir-me present a mi tant com als altres.
  • Vull reinvidicar-me, vaja!

 Mama, només em queda dir-te gracies per tot el que m’has donat, per ser com ets i que gràcies a tu sóc qui sóc i sóc com sóc i, sobretot, m’estimo com sóc. Mama t’estimo fins a l’infinit i més enllà, que es diu ara.

I un missatge pels meus fills. No sóc una mare perfecta, però espero cumplir el criteri de ser una bona mare i desitjo que quan sigueu més grans, que grans ja ho sou, us vulgueu assemblar en algunes coses a mi i en d’altres us esforceu per ser ben diferents… Al cap i a la fi deu ser així que evolucionem els humans.

(La mama té 90 anys, 7 fills -jo sóc la sisena, juntament amb una bessona, 13 néts i pateix Alzehimer).

Translate »