“La felicitat no és un destí al que cal arribar, sinó una manera de viatjar” (Anònim)
Recordo que quan era petita i anava amb cotxe o amb l’autocar que em portava cada dia a l’escola, em distreia veient passar les coses de pressa davant els meus ulls –perquè eren les coses que passaven a tota velocitat i no pas el cotxe-, veia les cases, els arbres, els fanals,les persones que caminaven, els paisatges,… tots desfilaven veloçment i aquell passar m’agradava, em distreia les estones de cotxe . Aquella sensació de veure borroses les coses em fascinava i alhora també em feia enfadar perquè quan volia fixar-me en una cosa, veure’n els detalls ja no hi era, havia marxat. Evidentment que la velocitat dels cotxes, fa ja més de trenta anys no era la d’ara i tot i així quan volia no aconseguia enfocar una imatge, aturar-la…
Tinc la sensació que actualment vivim com anant en cotxe, sense parar, sense enfocar les coses, veient-les passar i sense saber i poder retenir-les. I jo, ara, tinc ganes de retenir-les, per viure-les més intensament, per observar-les, per fer-les meves, per sentir-les i per assaborir-les. Intento aprendre’n, tot i que és difícil en un món que ens porta a passar per múltiples experiències a una velocitat vertiginosa, una darrera l’altra, sense parar…
I és que avui dia disposem de mil i un aparells que ens fan la vida més fàcil i que, teòricament, ens permetem gaudir de més temps personal que no sabem com acabem omplint també de mil dues-centes activitats més que no gaudim. Estem connectats amb setanta mil persones de vint-i-cinc maneres diferents i malgrat tot ens sentim sols. Treballem menys hores i en feines físicament menys cansades que els nostres pares i avis i potser som menys feliços. Busquem activitats, reptes i esports que van contra la naturalesa humana per tal de facin sentir emocions i sensacions i potser ni així les trobem. Què passa doncs en aquesta societat del segle vint-i-u en la que les persones no aconseguim trobar el nostre equilibri?
En poques paraules, goso dir que el que ens passa és ben simple: NO SABEM PARAR. No sabem baixar d’aquest cotxe en marxa en el que vivim, marejats i tot continuem aquest viatge perquè tenim la creença que si fem més kilòmetres arribarem més lluny, però senyors, el viatge no és en línea recta i sovint ens trobem fent voltes al mateix cercle. Si que és cert que hi ha alguns valents que salten del cotxe en marxa i deu-n’hi do el cop que s’emporten, però després caminen lentament i gaudeixen de la lentitud i del paisatge d’una manera diferent, fan canvis radicals de vida i potser mai més tornen a pujar al cotxe, ben segur que tots coneixem algú que ha fet un canvi de vida a tots nivells, oi?
Saltar doncs, és una opció, molt valenta i agosarada per cert, però n’hi ha més, jo no crec que haguem d’anar-nos-en a la muntanya i viure en una masia per ser feliços, tot i que si és el que volem endavant. Jo crec que es pot trobar la manera viatjant en el nostre cotxe de sempre, simplement cal córrer menys i fer més parades per estirar les cames, cosa, aquesta darrera, que si més no en el meu cas, sovint ens demanen els nens –de nou grans mestres- quan anem, per exemple de vacances i que als adults ens costa d’escoltar en el nostre afany d’arribar al destí, independentment de que gaudim o no del viatge.
El que vull dir, en definitiva –veig que m’allargo molt-, és que en la vida també val aquella frase tan gastada de que “més val qualitat que quantitat”. El que cal és estar concentrats en allò que fem ara i aquí, cent per cent, fins que acabem o que decidim –conscientment- fer una altra cosa i centrar-nos en allò també, de manera seqüencial no pas paral·lela o simultània, de fet, és el que proposa la, ara tan de moda, tècnica del mindfulness –atenció plena- i és també el que proposa la teràpia gestalt, si ho aconseguim evitarem molts problemes d’estrès i de salut mental, i més important encara, gaudirem més de la vida.
