“El moment de conquerir el cim no seria ni la meitat de preciós

si no hi hagués valls fosques per travessar.”   Hellen Keller

Imaginem un novel·lista d’èxit que ha publicat ja diverses novel·les amb bona crítica. Segurament les seves obres tenen un estil determinat que el defineix i l’identifica però a la vegada totes són ben diferents entre elles, tret que es tracti de novel·les que continuen una mateixa història (i que ara estan molt de moda), expliquen coses diferents que passen en llocs i moments diferents  i els personatges tenen característiques diferents.

Imaginem també un escriptor que ha fet una bona novel·la i que després no ha rebut bones crítiques en les següents perquè el to i la mirada són similars a la primera i no aconsegueix crear personatges que tornin a sorprendre. ni històries diferents de veritat.

Imaginem que cadascú de nosaltres podem ser un d’aquests escriptors, segur que tots voldríem ser el primer, el que crea de nou, el que davant la pàgina en blanc es permet, des de la inseguretat probablement, crear cada història des del no res, des del buit, des de l’oportunitat de que tot sigui possible en la seva nova història.

Imaginem que la nostra vida són les nostres històries, de tot tipus personals i  professionals. I reflexionem, quin tipus d’escriptor hem estat? Honestament, fins a quin punt he estat capaç de tornar a començar cada cop que he caigut? O bé he continuat des d’un era amb les ferides obertes? He estat capaç de confiar i il·lusionar-me en nous projectes tant com vaig ho vaig fer en en aquell primer? He pogut començar amb aquella nova persona amb total confiança? Sense posar-li a la motxilla les meves pors i sobretot les coses d’altres persones que han passat a la meva vida? Ha tingut la oportunitat de mostrar-me com és  o ja li he suposat una sèrie de defectes que mai no m’ha ensenyat? Ha pogut conèixer-me tal i com sóc sense cuirasses i sense filtres?

Les meves novel·les han estat les històries de cada moment o he arrossegat pàgines d’altres novel·les? He deixat que la història passés o l’he tancat quan les emocions eren mes intenses del que esperava?

Evidentment, la vida és aprenentatge i la vida ens curteix i ens fa perdre la ingenuïtat i protegir-nos, i això no és dolent si no ens fa perdre oportunitats i si no ens fa ser injustos amb altres persones i també amb nosaltres mateixos, si no ens fa tornar tan previnguts i descreguts que deixem que la vida la passi sense que la visquem i sense que ens il·lusionem.

Ho deixo aquí, la reflexió és de cadascun de vosaltres.

Translate »