Us vull explicar el concepte “holísitc” i que l’ésser huma és un ésser holístic, per fer-ho m’ajudaré amb una metàfora que explica Jorge Bucay en un dels seus llibres.

Un dia d’octubre, una veu familiar al telèfon em diu: -Surt al carrer que hi ha un regal per Entusiasmat, surto a la finestra i em trobo amb un regal. És un preciós carruatge parat just davant de la porta de casa meva. És de fusta de noguer, té ferramentes de bronze i llums de ceràmica blanca, tot molt fi, molt elegant, molt ” xic ” . Obro la porta de la cabina i pujo. Un gran seient semicircular folrat en pana brodada i uns cortinetes de puntes blanc li donen un toc de reialesa al cubicle. M’assec i m’adono que tot està dissenyat exclusivament per a mi, està calculada la llargada de les cames, l’amplada del seient,, l’alçada del sostre… tot és molt còmode, i no hi ha lloc per a ningú més, llavors miro per la finestra i veig el “paisatge ”: d’una banda la façana de casa meva, per l’altre la façana de la casa del meu veí… i dic : “Que fantàstic aquest regal , que bé, que bonic … ” i em quedo una estona gaudint d’aquesta sensació. Al cap d’una estona començo a avorrir-me, el que es veu per la finestra és sempre el mateix. Em pregunto: “Quant de temps pot un veure les mateixes coses ?”. I començo a convèncer-me que el regal que m’han fet no serveix per a res.

D’això vaig queixant-me en veu alta quan passa el meu veí que em diu, com endevinant-me: -No t’adones que a aquest carruatge li falta alguna cosa?- Jo faig cara de què- li falta? mentre miro les catifes i els entapissats . – Li falten els cavalls – em diu abans que arribi a preguntar. -Per això sempre veig el mateix – penso – per això em sembla avorrit… -Cert – dic jo.

Llavors aconsegueixo fer-me amb dos cavalls i els lligo al carruatge . Pujo altre cop i des de dins crido : -Eaaaaa! El paisatge es torna meravellós, extraordinari, canvia permanentment i això em sorprèn. No obstant això, al cap de poc començo a sentir una vibració en el carruatge i a veure el començament d’una esquerda en un dels laterals. Són els cavalls que em condueixen per camins terribles; agafen tots els sots, … M’adono que jo no tinc cap control de res, els cavalls m’arrosseguen per on ells volen. Al principi, aquest camí era molt bonic, però al final sento que és molt perillós. Començo a espantar-me i a adonar-me que això tampoc serveix. En aquest moment, veig al meu veí que passa per allí prop, amb el seu cotxe. Em crida: -Et falta el cotxer! -Ah!- dic jo. Amb gran dificultat i amb la seva ajuda, freno els cavalls i decideixo contractar un cotxer. Als pocs dies assumeix les funcions .

És un home formal i circumspecte amb cara de poc humor i molt coneixement. Em sembla que ara si que estic preparat per gaudir veritablement del regal que em van fer. Pujo , m’acomodo , trec el cap i li indico al cotxer on vull anar. Ell condueix, ell controla la situació, ell decideix la velocitat adequada i tria la millor ruta. Jo … jo mentrestant gaudeixo del viatge.

Aquesta petita al·legoria hauria de servir per entendre el concepte holístic de l’ésser humà .

Hem nascut, sortit de la nostra ” casa” i ens hem trobat amb un regal : el nostre cos. Un carruatge dissenyat especialment per a cada un de nosaltres. Un vehicle capaç d’adaptar- se als canvis del pas del temps, però que serà el mateix durant tot el nostre viatge. Poc després de néixer, el nostre cos va registrar un desig, una necessitat, un requeriment instintiu, i es va moure. Aquest carruatge – el cos – no serviria per a res si no tingués cavalls; els cavalls són els desitjos, les necessitats, les pulsions i els afectes . Tot va anar bé durant un temps, però en algun moment vam començar a adonar-nos que aquests desitjos ens porten per camins una mica arriscats i de vegades perillosos, i llavors tenim necessitat de frenar-los. Aquí és quan apareix la figura del cotxer: el nostre cap, el nostre intel·lecte, la nostra capacitat de pensar racionalment . Aquest cotxer ens conduirà pel millor camí. Cal saber que cada un de nosaltres és almenys els tres personatges que intervenen en la història. Tu ets el carruatge, tu ets el cavall i tu el cotxer durant tot el camí que és la teva pròpia vida. L’harmonia hauràs construir-la amb totes aquestes parts, tenint cura de no deixar d’ocupar-te de cap d’aquests tres protagonistes . Deixar que el teu cos sigui portat només pels teus impulso , els teus afectes o les teves passions pot ser i és summament perillós , és a dir: necessites del teu cap per exercir cert ordre en la teva vida . El cotxer serveix per avaluar el camí, la ruta . Però els que realment tiren del carruatge són els teus cavalls. No permetis que el cotxer els descuidi. Han de ser alimentats i protegits, perquè … què faries sense cavalls? Què seria de tu si només fossis cos i cervell?. Si no tinguessis cap desig, com seria la vida ? Seria com la d’aquesta gent que va pel món sense contacte amb les seves emocions, deixant que només el seu cervell empenti el carruatge. Òbviament, tampoc heu descuidar el carruatge, perquè ha de durar tot el trajecte – que és la nostra vida-. I això implicarà reparar, cuidar, afinar el que sigui necessari per al seu manteniment. Si ningú en té cura el carruatge es trenca, i si es trenca s’acabarà el viatge . Només quan puc incorporar això, quan sé que sóc el meu cos, el meu mal de cap i la meva sensació de gana, que sóc les meves ganes i els meus desitjos i els meus instints; que sóc més les meves reflexions i la meva ment pensant i les meves experiències … només en aquest moment estic en condicions de començar, equipat , aquest camí, que és el que avui decideixo per a mi.

Si vols invertir en la futura felicitat del teu fill o la teva filla i/o  conèixer més eines d’educació emocional: