Aquests dies  ve a dinar a casa, la Judit, una neboda de quinze anys, bé gairebé setze, i m’adono que m’agrada molt parlar amb ella, que m’agrada entendre com veu el món. Em sorprenen molt  positivament molts dels seus punts de vista perquè són frescos, crítics però constructius, optimistes, vitals… M’ha explicat que té un blog personal on comparteix coses que li agraden , l’he visitat i no està malament -no és un blog professional, clar!-  El blog i les converses m’han ajudat a entendre que, molt sovint, anem per la vida desqualificant els adolescents sense parar-nos a escoltar-los, tallant-los les ales, amb molta prevenció i desconfiança. Jo li dic en broma a la Judit que és friki perquè té gustos estranys, perquè té molta curiositat, perquè no està tot el dia pendent del whatsap. En definitiva perquè té personalitat pròpia i aquesta personalitat no es correspon amb la idea o els esterotips que jo tinc de l’adolescència, però qui ha dit que la idea que jo tinc de l’adolescència és adequada? Amb els adolescents, com en la majoria de coses, no es pot genralitzar, i ho fem.

 

Ella, em  diu que la friki soc jo i riem, també diu que el meu fill és un friki i riem, finalment diu que ser friki no és dolent i jo hi estic totalment d’acord. En aquest punt consensuem que vol dir per nosaltres friki i arriben a la conclusió que vol dir que la persona en qüestió no segueix els estereotips de la moda estrictament, que té aficions diferents a les de la majoria però no necessariament que porti aquestes aficions al fanatisme, ni que vesteixi d’una o altra manera.

 

Quan dinem també hi ha la Paula, la meva filla, que just ha començat primer de ESO a l’ institut i la veig com escolta fascinada a la seva cosina, com es fixa en com es mou, com es vesteix, com parla… I llavors em pregunto si quan la Paula tingui quinze anys podré tenir-hi aquestes converses i si ho trobaré tot tan divertit perquè quan parlo amb la meva germana també m’explica coses no tan meravelloses de la Judit, perquè m’ha dit més d’una vegada allò de “aii, el que t’espera Anna!” “Si la Paula ja té caràcter ara, prepara’t”. I m’han dit coses semblants moltes persones, com allò de “nens petits problemes petit, nens grans problemes grans” que sempre m’ha fet tanta ràbia perquè penso que no és cert. Per què ens espanten tant amb això de l’adolescència dels fills? Per què ens fan creure que és tan horrible? A vegades he vist cares d’autocomplaença en dir aquestes frases i no he pogut evitar veure-hi un desig implícit de “espero que ho passis tan malament com jo ho he passat”.

Però jo que vinc de família nombrosa i tinc sis germans i 11 nebots, tots més grans que els meus fills, repasso cada nebot i veig que s’han fet adults i que “són persones de profit” i això, que no vol dir que no hagin fet patir els seus pares i que no els hagin fet passar nits d’insomni, em dóna l’esperança que també anirà així amb els meus fills, que l’adolescència passa i que estadísticament en la majoria dels casos acaba bé.

El meu convenciment que aquest final feliç és el més probable no treu que no em prepari mentalment per passar a ser una “pureta” que no sap res, per a descobrir algunes mentides, per a discussions sobre la justícia que hi ha casa -aquestes ja he començat a tenir-les-, per a ser prescindible en moltes coses, per a veure’m en mig de negociacions duríssimes i, sobretot, per a dir no i contenir les emocions dels meus fills i les meves. En serio, intento preparar-me.

 

Aquest estiu m’he sorprès a vegades dient que estava en procés de dol per deixar marxar la nena petita i així poder donar la benvinguda a la preadoeslcent -així es defineix ara mateix la meva filla-.Crec que estic tancant aquest procés, crec que estic entenent que ella comença a emprendre el seu vol, fins i tot diria que desitjo que ho faci i estic una mica impacient i tot per comprovar si és tan terrible.

Perquè haig  dir que també em preparo per gaudir de l’adolescència de la meva filla des d’una mirada més positiva , per veure com  es va fent independent, va prenent les seves pròpies decisions, es va refent dels seus disgustos, va tenint el seu propi criteri i com, en definitiva, va creixent. M’agrada comparar-ho amb com un pintor pinta un quadre, com aquell llenç blanc va  prenent forma i colors, com l’obra comença amb una idea del pintor i com quan acaba té l’essència del que volia pintar però no és del tot com l’havia imaginat perquè mentre la pintava ha anat afegint o traient coses, perquè els colors no són exactament els que volia; de la mateixa manera el nostre fill possiblement tindrà els valors que li hem transmès però amb les seves pròpies vivències -moltes d’importants es produiran a l’adolescència- anirà acabant de formar la seva personalitat.

Professionalment, m’he sentit moltes vegades explicant a pares d’adolescents la idea, que no se si altres professionals compartiran, que entrar a l’adolescència és com tornar a tenir tres anys perquè les emocions tornen a estar a flor de pell i exploten amb intensitat, perquè tornem a allunyar-nos de l’entorn segur -pare i mare- per descobrir-ne un altre fascinant però desconegut que ens atrau però també ens fa por, perquè ens sentim insegurs amb el nostre cos, perquè no sabem si ens  acceptaran, perquè necessiten límits encara que ens hi revoltem. Però, es clar, contenir i posar límits a un nen de tres anys és molt més “fàcil” que un de 14 o 16! A més, tots acceptem que un nen de tres pugui no entendre un raonament verbal o simplement un no i li expliquem les vegades que calgui o li imposem carinyosament, per exemple, pera la seva pròpia seguretat. Però un adolescent l’hauria d’entendre, oi? I l’entén però  pot tenir tants o més arguments que nosaltres per al sí i pot defensar-los tan bé o millor que nosaltres, un adolescent ens desarma perquè ens obliga, moltes vegades a fer allò que tan poc ens agrada que és dir “no, perquè no” o “no per què ho dic jo”.

Penso que a l’adolescència els pares hem de fer com quan anem a veure els Aiguamolls de l’Emporta o al Delta de l’Ebre: observar des de lluny com es desenvolupen en el seu entorn natural els ocells, confiar -això que ens costa horrors- que tenen les eines i els recursos per a sortir-se’n  i, en tot cas,  com els naturalistes, intervenir quan l’ocell té alguna dificultat o ha pres mal. Ens hem d’interessar pel seu món, pels seus amics, deixar-los clar que hi som per quan ens necessitin i prendre distància, hem d’estar disponibles i presents, però no omnipresents. Ens necessiten però també necessiten explorar altres entorns, sentir-se inclosos en el grup d’guals.

També m’agrada pensar que l’adolescència és un marxar per a tornar, és un viatge per a fer un retrobament i m’agrada imaginar-me els meus fills adults tornant, conversant amb ells com dos adults i per ser adult s’ha d’haver estat adolescent, per a retrobar-se cal haver-se perdut. No podem creuar un riu per arribar a l’altre cantó, que és preciós, si no es nedant o passar per un pont que potser ens fa vertígen .

Tot això he reflexionat aquests dies dinant amb una adolescent i una preadolescent, he après molt, però m’agradaria saber que en penseu vosaltres.