“Estimar-se un mateix és el començament d’una aventura que dura tota la vida” Óscar Wilde L’autoestima sembla la clau per obrir moltes portes: la porta a assolir els meus objectius professionals i personals, la porta a unes bones relacions personals, la porta a la pau interior, etc.
La Gemma està a punt de fer onze anys. Comença a ser una etapa difícil per a ella. El seu dia a dia ja no és tan divertit com ho havia estat abans, i no és que abans tot fos fàcil, és que ara és més complicat. “No mola tant això de fer-se gran”, pensa. “Deures, amigues, pares tot s’embolica cada cop més”.
Hi ha moments a la vida en que necessitem aturar-nos per veure qui som, què tenim i què volem tenir i qui volem ser. Hi ha dies en que ens cal mirar cap a dins per a tornar a estimar allò que veiem.
“Moltes vegades va ajudar una broma, allà on la serietat acostumava a oposar resistència.” Plató Avui en una sessió de teràpia la Maria m’explicava una situació que la fa patir mentre reia i reia. Una lectura estricta de terapeuta diria que fugia de la realitat, que s’evadia i segurament és cert.
“Les receptes ràpides no funcionen. Tot canvi durador requereix temps i esforç. La perseverança és la mare del canvi personal. ” -Robin Sharma De petita m’agradaven els contes on fades i mags solucionaven les dificultats dels protagonistes, és veritat que també hi havien bruixes i a voltes eren una mica angoixants.
En Miquel és un nen de sis anys que em ve a veure un cop a la setmana, li agrada jugar a un conegut joc de caçar papallones de colors impulsades per la trompa d’un elefant. El L’últim dia que ens vam veure, mentre hi jugàvem.
“La felicitat no existeix, només existeix ser feliç cada día” ( Albert Espinosa ) Avui és un dia especial, comença el curs escolar i semba que amb ell torna la rutina. Per això recupero i adapto una vella entrada de meu blog personal. Les xarxes socials van plenes de missatges a favor i en contra de la rutina.
“Qui viu temerós mai serà lliure”, Horaci I si li demano i em diu que no? I si, a més, se’n riu? I si ho explica als altres? I si quan li dic no em surten les paraules o em tremola veu? I si…? Son algunes de les preguntes que ens fem quan tenim por al rebuig dels altres, por a no fer-ho bé.
“M’adono que si fos estable, prudent i estàtic, viuria en la mort. Per tant, accepto la confusió, la incertesa, la por i els alts i baixos emocionals, perquè aquest és el preu que estic disposat a pagar per una vida fluïda , perplexa i excitant “.
Les persones tendim a complicar les coses senzilles, això és un fet. “Digues gràcies”, els diem als nostres fills, davant de multitud de situacions i ho diuen, donen les gràcies de forma automàtica, i no dic pas que estigui malament, però caldria que treballéssim per tornar adonar valor a aquest mot.
En Pere era un nen molt eixerit. Tots l’estimaven: la seva família, els seus amics i els seus mestres. Però tenia una debilitat. – Quina? Era incapaç de viure el moment. No havia après a gaudir el procés de la vida. Quan estava a l’escola, somiava amb estar jugant fora.
” Només vull dir-te que no ets perfecte, ni tampoc genial, però com a amic, ets fenomenal”. Aquest post fa dies que el tinc al cap i no trobava el moment d’escriure’l. Sorgeix de converses que he tingut darrerament amb un parell d’amigues i vol abordar justament aquest tema, l’amistat.
T'agradaria rebre informació sobre els nostres serveis i activitats?
"*" indicates required fields
