Les persones tendim a complicar les coses senzilles, això és un fet. “Digues gràcies”, els diem als nostres fills, davant de multitud de situacions i ho diuen, donen les gràcies de forma automàtica, i no dic pas que estigui malament, però caldria que treballéssim per tornar adonar valor a aquest mot.
En Pere era un nen molt eixerit. Tots l’estimaven: la seva família, els seus amics i els seus mestres. Però tenia una debilitat. – Quina? Era incapaç de viure el moment. No havia après a gaudir el procés de la vida. Quan estava a l’escola, somiava amb estar jugant fora.
” Només vull dir-te que no ets perfecte, ni tampoc genial, però com a amic, ets fenomenal”. Aquest post fa dies que el tinc al cap i no trobava el moment d’escriure’l. Sorgeix de converses que he tingut darrerament amb un parell d’amigues i vol abordar justament aquest tema, l’amistat.
El refranyer popular és molt savi, d’això no n’hi cap dubte, i el del títol no n’és cap excepció, si no, pensem per exemple en alguns cantants que després d’un parell de treballs bons passats uns anys, si continuem cantant i composant cançons, no són de la mateixa qualitat –o del mateix estil-.
Aquest trist conte que té centenars d’anys et dirà millor que jo el que vull explicar : “Hi havia una vegada , als afores d’un poble , un arbre enorme i bell que vivia regalant a tots els que s’acostaven la frescor de la seva ombra.
Si heu anat seguint el blog, us haureu adonat que en gairebé totes les entrades he inclòs alguna metàfora –moltes vegades sense ni adonar-me’n-. En algunes fins i tot el títol és metafòric per exemple, L’ofensa, com una pedra al pit i altres són contes o faules que no deixen de ser metàfores. I això per què?.
T'agradaria rebre informació sobre els nostres serveis i activitats?
"*" indicates required fields
