La Gemma està a punt de fer onze anys. Comença a ser una etapa difícil per a ella. El seu dia a dia ja no és tan divertit com ho havia estat abans, i no és que abans tot fos fàcil, és que ara és més complicat. “No mola tant això de fer-se gran”, pensa. “Deures, amigues, pares tot s’embolica cada cop més”. “El meu cos comença a canviar” “ I la mare… no se que li passa a la mare últimament, no se què espera de mi, no m’entén i no l’entenc” “I, d’ altra banda, quan estic amb ella sola, m’hi sento tan a prop…” “Riem, i m’explica coses de quan ella anava a escola, i quan es gronxa amb mi? És fantàstic!!!” La Gemma inicia una etapa on es sent emocionalment vulnerable i en la que buscarà la identificació amb la mare però, a la vegada, la separació.
La seva mare, la Júlia, intenta, millor dit es desviu per fer-li més fàcil, però la veritat és que darrerament té la sensació que no ho està fent massa bé. No té clar on posar els límits, la Gemma a vegades actua com una adolescent exigent i crítica amb la mare i d’altres com una nena petita i dependent, i, amb la feina, una relació de parella que no acaba de funcionar , la sensació que el temps se li escapa de les mans i tot plegat es fa difícil de gestionar. Reconeix que no sempre és coherent amb el que li demana a la Gemma, a tots nivells: amb l’escola, amb les tasques de casa, amb la relació de la Gemma i el seu germà petit, a vegades un xic busca-raons, etc. “ I això que només té onze anys!” no pot evitar pensar més d’una vegada, “No vull ni pensar com serà quan en tingui 15 ó 16!” Cada cop s’assembla més a mi” A més, la Júlia és pedagoga i no pot evitar barrejar coneixements i sentiments, idees i emocions. No pot evitar sentir que en algun punt s’ha equivocat i amb aquest pensament, tot es complica cada cop més.
També s’adona que la relació entre ella i la Gemma és especialment intensa i especialment complexa pel fet de ser dones, pel fet, potser, de voler que la Gemma no cometi els mateixos “errors” que ella, perquè la nena petita de la Júlia, i la filla que també és, es desperta amb les vivències de la Gemma, per el seu desig irrefrenable que la Gemma sigui feliç o per la necessitat de qualsevol mare de protegir la seva filla. Tot això, entorpeix i interromp la relació autèntica entre mare i filla, impedeix gaudir del present, impedeix la mirada neta cap als progressos a tots nivells de la seva filla, la mirada amorosa cap els “errors”, dubtes o inseguretats de la Gemma. Se n’adona sí, i tanmateix es sent atrapada en una incompetència que impregna la relació amb la seva filla.
Us sona una mica aquesta situació? Jo diria que és una situació amb la que moltes ens hi podríem sentir identificades. És, en certa manera, comú a la societat actual, en la que no tenim massa temps per a fer de mares i en la que l’accent és posa sobretot en les vivències del fet de ser mares i els primers anys de vida dels nostres fills o filles. Però més enllà de les circumstàncies actuals, i com veiem en els sentiments de la Júlia, és una situació única pel vincle que uneix mares i filles i per les vivències, les expectatives i/o les creences de la mare a les que la filla respon conscient o inconscientment.
De totes ma
neres, jo penso que si estem com la Júlia, som afortunades perquè som conscients de les nostres dificultats i podem fer alguna cosa per a vèncer-les. Vol dir que podem treballar tot allò que es mou dins les nostres entranyes quan veiem les nostres filles fer-se grans i quan comencen a qüestionar-nos a nosaltres i a les nostres accions o decisions.
Si després de cada enganxada, de cada discussió, de cada diferencia, la nostra filla hi pot percebre amor tenim molt guanyat. Si podem verbalitzar que ens hem equivocat, que hem tingut un mal dia o que respectem la seva opinió, malgrat encara no pot decidir certes coses hem fet un gran pas. En definitiva, si quan ens qüestiona li demostrem respecte com a persona tot prendrà un altre caire. Tot això, sense oblidar qui és l’adult i qui posa els límits, tot i que les normes puguin ser cada cop més consensuades, tot i que el diàleg hagi de ser cada cop més present.
Amb tot això vull dir que les mares ens hem de desprendre de la culpa que ens paralitza i ens victimitza, de l’exigència que ens esclavitza i ens hem de moure cap a la responsabilitat que exigeix de nosaltres una resposta adient i que ens fem càrrec de les nostres dificultats i que diferenciem les nostres filles de nosaltres. Alhora, hem de ser més indulgents amb nosaltres mateixes i saberque sempre fem el nostre millor intent.
Molts especialistes afirmen que la relació entre mare i filla és el més complex dels vincles familiars, més que la de la mare amb el seu fill o la del pare amb la seva filla. La meva experiència professional –i personal- ho confirma, potser per això aquest post, que havia de ser genèric, de mares i pares i fills i filles,ha acabat sent només femení – faré el genèric en una altra ocasió-. No obstant això, quan hi ha una veritable connexió entre mare i filla, pot esdevenir una relació summament extraordinària que es tornarà a fer molt estreta quan la filla esdevé mare.
Si em permeto generalitzar diria que a una mare s’idolatra de petita, s’avorreix a la pubertat, és una enemiga a l’adolescència i si tot va bé la retrobem i valorem quan som adultes, malgrat no sigui perfecta. I acabaré dient allò de que ningú ha dit que fos fàcil, de els nostres fills i filles són mestres i oportunitats per créixer, i que la relació mare-filla és indescriptible, per fantàstica en moltes ocasions, no ho oblidéssim pas.
