Aquest trist conte que té centenars d’anys et dirà millor que jo el que vull explicar:
“Hi havia una vegada, als afores d’un poble, un arbre enorme i bell que vivia regalant a tots els que s’acostaven la frescor de la seva ombra , l’aroma de les seves flors i l’increïble cant dels ocells que niaven entre les seves branques”.
L’arbre era estimat per tots, però especialment pels nens, que s’enfilaven pel tronc i es balancejaven entre les branques amb la seva complicitat complaent. Si bé l’ arbre estimava tota a gent, hi havia un nen que era el seu preferit.
Apareixia sempre al capvespre , quan els altres s’anaven.
– Hola, amiguet – deia l’arbre, i amb gran esforç baixava seves branques a terra per ajudar al nen a enfilar-s’hi, permetent a més tallar alguns dels seus brots verds per fer-se una corona de fulles encara l’estrip li fes mal una mica. El noi es balancejava amb ganes i li explicava a l’arbre les coses que li passaven a casa.
Gairebé d’un dia per l’altre, el nen es va tornar adolescent i va deixar de visitar l’arbrel. Va passar el temps. i de sobte, una tarda , l’arbre el va veure caminant a la llunyania i el va cridar amb entusiasme :
– Amic… amic… Vine, acosta’t… Quant fa que no vens… Enfila’t i xerrem.
– No tinc temps per estupideses -va dir el noi.
-Però… gaudíem tant junts quan eres petit…
-Abans no sabia que necessitava diners per viure, ara busco diners Tens diners per donar-me?
L’arbre es va entristir una mica, però es va refer de seguida.
– No tinc diners, però tinc les meves branques plenes de fruits. Podries pujar agafar-ne uns quants, vendre’ls i obtenir els diners que necessites…
– Bona idea -va dir el noi, i va pujar per la branca que l’arbre li va allargar perquè grimpés com quan era petit.
I va arrencar tots els fruits de l’arbre, inclosos els que encara no estaven madurs. Va omplir amb ells unes bosses d’arpillera i se’n va anar al mercat.
L’arbre es va sorprendre que el seu amic no li digués ni gràcies, però va deduir que tindria urgència per arribar abans que tanquessin els compradors.
Van passar deu anys fins que l’arbre va veure passar una altra vegada al seu amic.Era ja un adult.
– Que gran ets -li va dir emocionat -, vine, puja com quan eres nen , explica m de tu .
-No entens res , com per enfilar estic jo… El que necessito és una casa. Podries potser donar-me una?
L’arbre va pensar uns minuts.
– No, però les meves branques són fortes i elàstiques. Podries fer una casa molt resistent amb elles.
El jove va sortir corrent amb la cara il·luminada. Una hora més tard , amb una serra va tallar cadascuna de les seves branques, tant les seques com les verdes .
L’arbre va sentir el dolor, però no es va queixar. No volia que el seu amic es sentís culpable.
L’arbre va guardar silenci fins que va acabar la poda i després va veure el jove allunyar-se esperant inútilment una mirada o gest de gratitud que mai va succeir.
Amb el tronc nu , l’arbre es va anar assecant. Era massa vell per fer créixer novament branques i fulles que l’ alimentessin. Potser per això , perquè ja estava vell quan el va veure venir, anys després, només va dir:
– Hola. Què necessites aquest cop?
-Vull viatjar. Però, què pots tu fer? Ja no tens branques ni fruits que serveixin per vendre.
– Tan se val, fill -va dir l’arbre -, pots tallar el meu tronc… amb ell potser aconsegueixis construir una canoa per recórrer el món a plaer.
– Bona idea – va dir l’home.
Hores després va tornar amb una destral i va talar l’arbre. Va fer la seva canoa i va marxar.
Del vell arbre va quedar tan sols la petita soca arran de terra.
Diuen que l’arbre encara espera el retorn del seu amic perquè li expliqui alguna cosa del seu viatge. Mai es va adonar que ja no tornaria. El nen ha crescut, però tristament s’ha tornat un home d’aquests que mai tornen a on no hi ha res més per prendre. L’arbre espera, buit, tot i que sap que no té res més per donar
