8 de març, dia de la dona. Aquest any tinc ganes de dir-hi la meva. Se que corro el risc de sortir escaldada perquè és un tema controvertit i segur que el que agradarà a uns molestarà a d’altres i a la inversa. Però sincerament, tant me fa. No soc una activista social “activa”, ni una política, ni una estudiosa del tema. Soc una dona de cinquanta i pico anys que té una trajectòria vital que li permet opinar sense titubeigs.
No estic a favor que cada dia tingui un tema ni que cada tema tingui un dia, però si que estic a favor del dia de la dona, és i serà necessari perquè ens queda un llarga camí per recórrer. Això no va d’homes contra dones, ni de matxucar el homes. Totes tenim un pare, un fill o un germà igual que tots teniu una mare, una filla, una amiga o una germana que voldríeu veure personalment i professionalment realitzada. Això va de canvis socials profunds i estructurals que no es fan en 10 anys ni en un segle. Això va de que cap dona, ni cap home, hagi d’escollir entre tenir fills o créixer professionalment, de que cap dona, ni cap home pagui un preu molt alt per escollir (o haver de) deixar de treballar per tenir cura del seu fill. Això va de que aspectes com l’educació es posin a la mateixa alçada que els econòmics. Va, en definitiva, d’humanitzar i descapitalitzar la societat i això passa sense cap dubte per l’educació.
Però també va d’actituds individuals, perquè és molt fàcil parlar del que hem de fer com a societat (en genèric) o del que ha de fer el govern (que suposadament ens representa) i no assumir que jo soc, i tu ets, partícip del canvi, és il·lús, ingenu i una mica pervers i tot. Com tracto jo els meus fills? Se m’escapa sense voler algun tracte diferent? (que si no és exagerat tampoc es greu i que si dius que no tampoc ets creuré), i a la feina quines actituds tens amb companyes i companys?, i amb els amics fas comentaris sexistes algun cop?, …? Com puc canviar algun tic que encara em queda i del que tot just n’he pres consciencia?
La meva àvia va haver de lluitar per casar-se amb qui volia davant l’oposició de la família, la meva mare va haver de fugir de pretendents que no volia però que eren adients segons l’avi. A mi tot això em queda lluny, tot i que són les generacions immediatament anteriors i és que mirat amb perspectiva social 50 o 100 anys no són gaires.
El dret al treball, el dret al vot o l’avortament són fites assolides i lluitades. Aquests drets s’han guanyat si, però sovint resta del món no s’ha modificat per a fer-los fàcils a la pràctica: una dona que treballa i assoleix un càrrec directiu rep un seguit de qualificatius i estereotips no gaire bonics i un home que decideix quedar-se a casa per tenir cura del seu fill també. La incorporació de la dona al mercat laboral no ha anat de la ma del repartiment de responsabilitats (potser si de tasques) de la llar o familiars, ni dels avenços en matèria de protecció social, educació o legislació, i sense aquests canvis aquests assoliments ho són només a mitges.
A vegades dic que fer anys és tornar-se més escèptic, relativitzar les coses i agafar la perspectiva que no tens amb 20 anys, quan si que tens tota la força i les ganes de canviar el món, per això tot el meu suport al jovent que lluita per la igualtat, perquè els canvis socials requereixen d’energia, neixen de les polaritats i creixen amb ideologies “radicals” fins a integrar-se forma natural en la realitat de les persones, i el camí cap a la igualtat requereix també d’aquests moviments feministes més purs. Haig de reconèixer però, que a vegades, em perdo en els seus plantejaments i els seus conceptes. Per exemple, un aspecte que em genera contradiccions és el tema del llenguatge , ho trobo artificial, potser fins i tot superficial però a l’hora l’entenc com un mecanisme que obliga a prendre consciència de com de fàcil és caure en paranys establerts arbitràriament. Tot i així, em sap greu però no m’esforço en canviar la meva manera de parlar.
En definitiva, tots som persones i tots hauríem de tenir els mateixos drets socials, tots hauríem de tenir un mateix punt de sortida i les mateixes condicions en el trajecte, independentment del nostre gènere i aquest és l’objectiu del feminisme, no cap altre. Mentre això no sigui així seran necessàries les anomenades polítiques actives
Finalment, m’agradaria dir que la igualtat en drets no es contraposa en cap cas a les diferències entre persones, entre homes i dones -que hi són-. Que la diferència ens enriqueix i la homogeneïtzació ens limita. Crec sincerament que el camí per a una societat més humana i rica en valors passa per reforçar trets i actituds atribuïts tradicionalment a les dones (emocionalitat, empatia, proximitat, comunicació,…) i educar-les en totes les persones, però moltes vegades aquestes característiques s’han vist com negatives i se’n han afavorit altres considerades, estereotipant, més masculines (competitivitat, etc.), però com diria el cantant, no és això companys, no es això.
Bon dia de la dona a totes les persones humanes (i no és cap redudància)
