No tota distància és absència, ni tot silenci és oblit.” Mario Sarmiento
Disculpeu la el meu silenci. Disculpeu la meva absència. Espero que m’hagueu sentit present malgrat aquest temps que no he escrit.
Són temps intensos, dies plens encara que buits de moltes companyies.
Tot plegat m’ha portat a reflexionar, aquests darrers dies, potser perquè vénen les festes de Nadal, sempre tan boniques pels qui ho tenen tot, i que aquest any seran ben estranyes, gosaria dir que per tothom.
Els meus Nadals han estat macos, ja fa uns anys hi ha però una absència important: el meu pare. Ens va deixar ja fa mes de vuit anys i encara em sorprenc plorant-lo de tant en tant. També rient-lo, a vegades.
Ell era l’ànima del nostre Nadal, vaja si més no del meu. Ell era un nen més que gaudia de la companyia de tots nosaltres, ell era tot il·lusió i amor, no només el dia de Nadal sinó cada dia que gaudia de la companyia de fils, filles, néts i netes.
No ens enganyem però, no sempre va ser així, si va anar tornant a mida que s’anava sentint gran, em sembla. L’emoció li anava guanyant terreny a la raó a passes de gegant.
La seva ha estat una absència ben present i és curiós perquè potser ni se l’ha mencionat al dinar de Nadal, primer perquè feia mal i després… ves a saber… potser perquè en continua fent. Vaja! m’he allargat una mica parlant del meu pare.
El cas és que reflexionava sobre com la distància física no té res a veure amb la distància emocional, com podem sentir l’escalf dels que són lluny -no se pas de quina manera viatja aquesta energia- o la fredor dels que són al nostre costat. Malauradament crec que aquests darrers mesos tots ho em pogut constatar. A mi m’han servit com per fer neteja , encara que soni malament, de qui vull i qui no al meu costat i per saber qui em vol i qui no al seu costat, també és clar.
Així doncs hi ha absències que es fan ben presents, ja sigui des del record o amb mitjans més actuals que la tecnologia posa al nostre abast, però parlo d’alguna cosa més subtil, d’un fil invisible que la distància no pot trencar, encara que no parlem cada dia o cada setmana. Ho trobo molt bonic, molt humà, molt esperançador i també bastant dur.
D’altra banda hi ha presències absents, persones que tenim a prop i que sentim lluny, persones que ens fan abraçades que ens deixen igual que estàvem, persones que potser un dia van ser molt presents a la nostra vida però que n’han anat sortint o nosaltres ens hem anant allunyant d’elles. Ho trobo molt trist, molt humà, bastant natural i bastant dur.
I després de molta reflexió he decidit:
-Que no vull ningú a la meva vida que ja no hi vulgui ser
-Que vull a la vida persones que em vegin per dins mes que per fora.
-Que la vida és massa curta per decidir lentament
-Que estimo les absències presents i agraeixo la força que em donen.
-Que vull dedicar temps a cuidar la gent que m’estimo
-Que vull sentir-me cuidada i estimada i no exigida i obligada
-Que vull que riure cada dia
