Em dic Martí i tinc 12 anys, bé gairebé 13. Fa deu dies que estic confinat a casa i que no he posat ni un peu al carrer. Ho trobo a faltar molt. Si pogués aniria a la muntanya , que la tinc al costat de casa.
La veritat és que el primer moment vaig celebrar això de que anul·lessin les classes, faig primer d’ESO i l’ institut no m’agrada (si no hi havia classes podria descansar, jugar a la play tant com volgués i no hauria de matinar i podria anar a dormir a l’hora que volgués), el que passa és que envien deures i haig de fer-los i tinc la meva mare que m’ho recorda cada dia. És bastant pesada. Així que ara penso que l’insti no està del tot malament.
Visc amb la meva mare i la meva germana Gemma que té 15 anys i que és bastant pesada també. Tot el dia està parlant amb els seu noviets i les seves amigues, i a més em vol manar, com si no en tingués prou amb la mare que no para de manar: Martí és hora de llevar-se, Martí ajuda’m a parar la taula!, Martí recull l’habitació, Fes els deures!, 10 minuts i a dormir,… Que pesada que és. Ella sempre té explicacions de perquè hem de fer tot el que mana: diu que ara, igualment, hem de mantenir una rutina i una organització que és bo per nosaltres, que hem de ser un equip i col·laborar tots en les tasques de casa, que no puc jugar tant i bla bla bla. Au, va!
La veritat és que una mica l’entenc. Els meus pares estan divorciats i nosaltres vivim amb ella i anem un cap de setmana cada quinze dies amb el pare, i es clar, ella diu que l’hem d’ajudar més. L’entenc si, però no li dic, només faltaria. Ella també m’ha d’entendre a mi: tinc 12 anys i ja sóc gran i no ho entén, no entén que ja sóc responsable i se el que haig de fer, sento que no confia en mi, tot i que haig de confessar que a vegades fa molta mandra fer el que haig de fer i no ho faig, però només a vegades, eh! Com tothom, oi?
Però jo volia parlar-vos del confinament dels nassos. Que llargs que són els dies! I sembla que ma mare mani encara més, clar tot el dia a casa… Que et vesteixis i recullis l’habitació, que no veus que no pots anar tot el dia en pijama! Que paris de jugar i fem alguna cosa tots tres (que vol que fem? que anem d’excursió? que anem a Port Aventura? no, vol, que juguem a jocs de taula estúpids o jo que sé). L’altre dia ens va tenir a la meva germana i a mi tot el matí netejant la casa, us ho podeu creure? que si treu la pols, que si frega, que si ho fem amb ganes pot ser divertit,…. En serio quines ganes tinc que s’acabi això d’estar a casa per perdre-la de vista.
Ai, ara em sap greu això que us he dit que pensareu que no me ‘estimo la mama i si que l’estimo, molt. Quan està de bones és molt divertida i ens fa riure molt. A més, entre nosaltres us diré, que m’agrada molt dormir amb ella de tant en tant. Ah, i se que m’estima per les moltes coses que al final em perdona.
*****************************************
Em dic Gemma i tinc 15 anys. Fa deu dies que estic confinada a casa i que no he posat ni un peu al carrer Tinc ganes de veure els meus amics i les meves amigues. De fer-los abraçades i confidències a cau d’orella, perquè es veritat que podem obrir-nos per whatsapp i fer videotrucades, però no és el mateix, ara ho veig clar. Seure amb ells a un banc de la rambla i perdre el temps, divertint-nos, no ho podem fer i ho enyoro.
La veritat és que el primer moment vaig celebrar això de que anul·lessin les classes però de seguida vaig entendre que no era gaire bo: ni pel motiu, que és molt preocupant i intento no pensar-hi gaire, ni per mi, perquè m’avorriria mortalment, a part d’haver de sentir la meva mare tot el dia donant ordres i dient-me que deixi el mòbil i que faci això o allò. És bastant pesada.
Visc amb la meva mare i el meu germà Martí que té 12 anys i que és el mimat de la mare. Sempre haig de fer més coses jo perquè sóc més gran i ell s’escaqueja tant com pot i mai passa res. La mare sempre té explicacions de perquè hem de fer tot el que mana: diu que ara, igualment, hem de mantenir una rutina i una organització que és bo per nosaltres, que hem de ser un equip i col·laborar tots en les tasques de casa, que no puc estar sempre pendent del mòbil i bla bla bla. Au, va!
Els meus pares estan divorciats i nosaltres vivim amb ella i anem un cap de setmana cada quinze dies amb el pare, i es clar, ella diu que l’hem d’ajudar més. L’entenc si, però no li dic, només faltaria. Ella també m’ha d’entendre a mi: que tinc 15 anys, que no se tenir l’habitació endreçada, que és normal que m’emprovi mil combinacions abans de sortir de casa, que tingui els meus secrets o que em maquilli molt més del que ella voldria i s’ha maquillat mai (perquè la veritat és que està molt bé per l’edat que té la mama però si s’arreglés més estaria més guapa). Jolín, que tinc 15 anys i ja no sóc la seva nena petita!
Però jo volia parlar-vos del confinament dels nassos. Que llargs que són els dies! I sembla que ma mare mani encara més, clar tot el dia a casa. I quina mania que té en que fem alguna cosa junts, tots tres, però ha de ser el que ella li sembli bé perquè ella no mira els programes ni les sèries de Netflix que jo vull veure, és més li semblen horteres, sexistes i no se que més i pobre de mi que m’ofengui. Amb prou feines sap qui és l’Aitana o l’Alfred i si li explico fa com que m’escolta però qui sap en què pensa. En canvi, vol que jo em miri documentals de ves a saber que perquè sàpiga com de dura és la vida per algunes persones i al meva amb ella què, eh? Ni us ho imagineu.
Ai, ara em sap greu això que us he dit que pensareu que no me ‘estimo la mama i si que l’estimo, molt. De fet, haig de dir que sempre que tinc algun problema m’ajuda a trobar-hi solució i sempre se’n recorda de pagar les excursions a temps encara que jo li digui sempre amb el temps molt just. En el fons se que és super la meva mare i que m’estima moltíssim.
*****************************************
Em dic Marta i tinc 51 anys (ostres, fa mal veure-ho escrit). Fa deu dies que estic confinada a casa i que no he posat ni un peu al carrer, si no és per baixar les escombraries o anar a comprar. Trobo a faltar anar a treballar i també quedar amb les amigues.
Des del primer moment vaig saber que això del confinament seria complicat. Visc amb els meus dos fills: la Gemma de 15 anys -tot hormones en moviment- i el Martí de 12 -que està convençut que no em necessita per res-. M’ esforço molt en explicar-los que han de col·laborar i miro de repartir les tasques equitativament, però, per motius diferents, costa molt que segueixin una rutina i que es responsabilitzin de les seves coses aquest parell. No em fan gaire cas, la veritat.
El Martí és un nen mandrós i li ha costat adaptar-se a l’ institut, per tot, horaris, sistema de treball, etc. Ha optat, per l’opció fàcil anar a l’insti a passar-s’ho tant bé com pugui. Esperem reconduir-ho. Esta enganxat de mala manera a la play i es clar, si fos per ell no tindria temps per a res mes, ni ara – que està tot el dia a casa- ni mai.
La Gemma… crec que ni ella sap que li passa. Tant aviat és encantadora com sembla nena de l’exorcista -potser m’he passat- i els canvis es produeixen en qüestió de segons, sempre m’agafa desprevinguda. Jo la defineixo com una adolescent de llibre. No té temps de fer res amb nosaltres perquè l’instagram és superinteressant.
La veritat és que una mica els entenc. Estic divorciada i ells viuen amb mi i van un cap de setmana cada quinze dies amb son pare, i es clar, jo intento que m’ajudin més. Els entenc però no els ho diré pas. Ells també m’han d’entendre a mi: que porto la casa i la feina i no arribo a més, que també necessito temps per a mi, que vaig molt cansada. Coi, que no són tant petits!
Però jo volia parlar-vos del confinament dels nassos. Que llargs que són els dies! I quina mania que té la Gemma en tancar-se a l’habitació i no se li pot dir res perquè ara amb el Mixu -el gat, que li fa una mica de por- ha trobat l’excusa perfecta. I quina mania que té el Martí d’anar amb les auriculars a les orelles tot el dia, el crido i no em sent mai. A més de confinada hi ha moments que em sento ben aïllada d’ells i ja se que és normal a l’edat que tenen i tot això, però és el que sento. Mai és el moment de fer alguna cosa tots tres perquè quan un hi està disposat l’altre no, però al final quan ho aconsegueixo resulta que s’ho passen bé i tot. El dissabte, que vam fer una mica de neteja tots tres, se’m van mig enfadar i tot.
Ai, ara em sap greu això que us he dit que pensareu que no me’ls estimo i si que els estimo, molt. De fet la Gemma i jo, a vegades ens fem confidències còmplices i les abraçades del Marti no les canviaria per res del món. I ells també m’estimen i tenen un cor gegant, ho se.
