“El que em molesta és que a vegades per a insultar-me em diuen negre” em va dir un nen al final d’una sessió. “Això és perquè la gent té molt mala llet” em va sortir a mi, intervenció no massa terapèutica ja ho se, perquè ni és neutral ni res de tot això, però és espontània i és honesta. “I llavors el Marc, que és amic meu” va continuar el nen, ” em diu: no passa res ets el meu amic i per a mi és com si fossis normal”, “Què vols dir normal? Li va preguntar el meu client i en Marc es va adonar de l’arbitrarietat del seu comentari i es va disculpar.
Tot això en un context del segle vint-i-u a Vilafranca del Penedès i amb nens que fan sisè de primària. M’està costant de pair i per això he decidit escriure-ho.
Què no estudien geografia aquests nens? I ciències naturals? Que no saben que la espècie humana està formada per diferents ètnies? Segurament que si, però, és clar, això només són coneixements, la realitat no hi té res a veure, la realitat és només el que passa a casa seva i a molt estirar a la comarca de l’Alt Penedès. No cal connectar coneixements estudiats i realitat social, tot plegat els coneixements un cop passat l’examen ja els podem anar oblidant…i així serà si no ho connectem amb la realitat, no en tingueu cap dubte.
Confesso que quan estudiava en el moment en que no vaig saber la utilitat d’ una cosa em vaig bloquejar, en concret va ser amb les derivades i les integrals, sabia la mecànica o la podia aprendre i prou que ho devia fer doncs finalment vaig aprovar, però ja no recordo res de res i recordo haver-me preguntat més d’una vegada, justament això, però per a que coi serveixen les integrals?
No saber fer una integral no ha tingut grans conseqüències a la meva vida mes enllà de la frustració del moment i de la que encara tinc quan hi penso. Però no entendre la pluralitat de la societat, mirar el món des del nostre melic si que en té, i més actualment en que el món es fa petit i parlem de globalització. Per tant, no qüestiono el sistema d’ensenyament o l’escola, o com a mínim no nomes això si no el model d’educació i aquí hi tenim molt a veure les famílies que som les que transmetem valors als nens. Som nosaltres qui els transmetem que ser d’una manera és millor que ser d’una altra, que fer determinades activitats és millor que fer-ne unes altres o que aquell nen a qui no li agrada jugar a futbol o mira sèries diferents a les que miren la majoria de nens és estrany, rar o diferent. Som els pares qui els ensenyem amb els nostres prejudicis a establir una línea entre allò normal i allò que no ho és. Som nosaltres qui els eduquem en la empatia o no, em la humiltat o en la superioritat. Som nosaltres que definim l’amplitud de la mirada del nostres fills i ja en parlarem un altre dia, però val la pena que ens parem a reflexionar-hi amb calma i ho reenfoquem si cal, perquè no ho fem amb les paraules boniques i pensades, si no amb les nostres actituds i creences més interioritzades i sovint del tot inconscients.
La normalitat també és un concepte matemàtic o si voleu estadístic. La distribució normal té forma de campana –de Gauss- on es veu que com es distribueixen els valors d’una determinada variable –per exemple l’alçada- en una determinada mostra o població –per exemple Catalunya, la distribució simètrica i de forma acampanada que ens indica que la majoria dels subjectes d’una població determinada no s’aparta molt de la mitjana. A mesura que els subjectes es van apartant més de la mitjana (perquè es passen o perquè no arriben) van sent cada vegada menys nombrosos.
D’alguna manera, doncs, la distribució normal ens remet a la nostra pròpia experiència, ja que si ens fixem en l’alçada de la gent que ens trobem pel carrer, veiem que la majoria de la gent és d’estatura normal –més freqüent- de fet si veiem algú que s’aparta molt de la mitjana (del que és habitual) no passa desapercebut i ens crida l’atenció. Quan diem que algú és molt obert i sociable, el que volem dir és que és més obert i sociable del que és normal, del que solem trobar habitualment, de la mateixa manera que diem que una persona és molt callada quan parla molt menys que la majoria de la gent.
Gairebé sense adonar-nos estem fent judicis relatius al que és normal trobar a la generalitat de les persones: el molt i el poc, sobretot aplicats a les característiques de les persones, depenen del que és més freqüent trobar a nostre medi. Si el molt abunda molt, deixa de ser molt per passar a ser normal o freqüent i ja no mereix el molt que solem reservar per al excepcional, rar o infreqüent .
Aquests judicis i aquesta distribució normal, són relatius a cada població, per exemple, un pigmeu d’una alçada normal, propera a la mitjana de la seva població i molt freqüent en el seu propi grup, passa a ser molt baixet i excepcional si ho incloem en una població de escandinaus. En ambdós grups, escandinaus i pigmeus, trobarem una distribució normal en alçada, tot i que les mitjanes dels dos grups siguin molt diferents. Així doncs, veiem que el concepte normalitat, si més no, matemàticament és relatiu.
Podem extrapolar el concepte de normalitat a la vessant social i dir que allò normal és el que fa la majoria, el que pensa la majoria. El concepte “normal ” ens serveix per distingir què és el correcte i incorrecte, què està bé i malament, que és moral i inmoral. Però la normalitat serveix, a més, per discriminar totes les persones i grups humans que no s’ajusten als patrons i models que segueix la majoria .
A la nostra societat la tendència és anar cap a l’homogeneïtzació, la diferència ens espanta. Potser perquè ens han educat amb la por a “l’altre ”, a la desconfiança a qui no viu com nosaltres , a qui no parla el nostre idioma , …
En lloc de valorar la diferència perquè ens enriqueix, ens serveix per definir, per etiquetar, per discriminar entre nosaltres. Aquell diferent no és normal
El concepte de normalitat canvia segons les cultures i les generacions. El que és “normal ” per a mi pot no ser-ho per a una dona sahrauí o per una dona japonesa. La normalitat, de fet, canvia no només segons les zones geogràfiques, sinó també segons les èpoques històriques, la classe social, l’ètnia, el gènere, …. i les circumstàncies personals. I a més, cada un de nosaltres té també una idea particular de coses que són ”normals” i coses que no ho són. I no sempre coincideix amb el concepte de ”normalitat” de la nostra comunitat .
No tothom s’adapta a la norma de la mateixa manera. Tots acceptem algunes normalitats i no d’altres, trenquem amb normalitats en determinades èpoques de la nostra vida i en altres les assumim. Ens costa més assumir normes que ens han estat imposades i ens costa menys quan participem en la seva elaboració i aprovació .
Però, afortunadament, som molts els poc normals . Jo busco entre els meus amics i familiars gent ”normal” i no en trobo. Tots els meus amics i amigues tenen alguna excentricitat. Tenen un costat fosc, un vici secret, una mania obsessiva, una fòbia absurda, una passió estranya, un costum irracional o una debilitat inconfessable. Així que, on són els i les normals ? .
La normalitat és un concepte arbitrari que ens serveix com a mecanisme per a homogeneïtzar i que, sovint, es vol imposar com si fos una llei divina o un fet completament natural. És clar que també hi ha qui associa la normalitat amb la mediocritat, amb la conformitat i afirma que els grans genis per a ser-ho han fugit de la “normalitat”.
Per tant, em reafirmo en el títol, “El que em molesta és que a vegades per a insultar-me em diuen negre” em va dir un nen gairebé en acabar una sessió. “Això és perquè la gent té molt mala llet” em va sortir a mi, intervenció no massa terapèutica si és que existeix la normalitat, jo no vull ser normal i us desitjo a tots que tampoc ho sigueu, que sigueu únics!
(Entrada publicada al meu antic blog personal el febrer del 2014)
