Aquesta es la historia de la Gemma i en Miquel. Una historia que comença fa molts anys, quan decideixen emprendre un projecte de parella primer i més tard de família. Cadascun d’ells porta escrita una historia personal, uns aprenentatges familiars o unes creences que fa que arribin a aquest moment amb unes necessitats i unes expectatives diferents.
La Gemma prové d’una família on el silenci no era gaire usual i en la que tot succeïa molt ràpidament. Una família on sovint es va sentir sola, en la que de nena va sentir por, amb uns pares enfeinats per tirar endavant un negoci familiar. Per tot això i per altres motius que no explicaré va buscar en la parella un lloc segur que no va tenir abans, aquesta protecció que no va sentir o aquest silenci i respecte que no va viure de petita i que ha trobat amb el Miquel.
En Miquel va tenir un pare autoritari, una mare submisa i una educació podríem dir que tradicional per això va encaixar en les expectatives inconscients de la seva xicota i la va rescatar d’aquell ambient que ofegava la Gemma amb problemes, conflictes i dificultats gairebé constants.
Tots dos contents doncs, aviat van arribar els fills, una noia i un noi i tot va anar bé fins que aquests es van fer grans i amb les seves dificultats van posar els seus pares en contacte amb les pròpies.
De sobte, la Gemma sentia en Miquel distant. Complia amb tot el que, teòricament, es pot esperar d’un pare i d’una parella, però ella el trobava fred i llunyà. Ell ni se n’adonava, fins que ella li va dir i, quan ho va fer, ell va intentar canviar, de veritat que ho va intentar i tots dos van redescobrir-se individualment per retrobar-se com a parella, van canviar l’escenari de la seva historia per donar-se una nova oportunitat. I ha funcionat durant un temps, o ho ha semblat, però ara, novament ella sent que te quaranta i tants anys i que la vida li fuig enmig de la comoditat material i l’incomoditat de l’ànima.
I així estan avui: ella plantejant-se acabar amb aquesta historia i ell amb la sensació d’haver-se perdut alguna cosa. Ella ofegada de nou per tanta efectivitat i tan poca afectivitat i ell vençut pel discurs suau però segur i clar de la Gemma.
Ella defensant-se i justificant-se: com pot ser que no m’abracés en aquella o aquella altra situació? Com pot ser que no l’hagi vist plorar ni una sola vegada en tots aquests anys? Va, home! On te la sensibilitat? Que no veu quant ho he necessitat?
Amb ell no hi parlat, però intueixo que descol·locat perquè no ha vist mai enfadada la seva dona i ara que s’enfada ho fa amb to de veu i unes maneres tan exquisides i correctes que el deixen indefens, que el desarmen, que no permeten ni una sana i acalorada discussió i que a vegades fan que la vegi com una prepotent.
No se com acabarà aquesta historia. El que vull mostrar-vos és que tots dos tenen raó o que cap dels dos en té. Que les seves vivències de la infantesa i els models viscuts els han portat on son. Ella amb tants crits com va viure de petita a casa, ara no pot cridar i enfadar-se obertament i reclama afecte com la nena que no el va tenir. Ell ha aprés que no ha de plorar i que ha de mantenir el tipus en situacions difícils com a home que és i com a cap de família i, no, no pot fer-ho, no la pot abraçar en situacions difícils, en primer lloc perquè creu que actua com ha d’actuar, que és el pal de paller, que algú ha de mantenir la serenitat, però sobretot perquè possiblement, si ho fes, contactaria amb el seu propi dolor i ploraria, ploraria tot el que no ha plorat.
Tots dos ho intenten a la seva manera, i totes dues maneres de fer son igualment legítimes, però és difícil que es trobin perquè la manera de fer de l’un no és compresa per l’altra part, perquè és com si parléssim diferents idiomes, com si un mur els separés. I s’estimen, s’estimen moltíssim.
Que la Gemma comprengui això, que accepti la seva dificultat i se’n responsabilitzi, que deixi la queixa i deixi de culpar en Miquel ha estat la meva tasca, un cop assolida només desitjo que lluiti per trobar noves maneres de ser feliç, que s’adoni que aquesta felicitat seva no depèn de ningú més, no la trobarà en ningú altre, que allò que nena no va tenir només s’ho pot donar ella mateixa i que, com diu en Llach, trobi el que li ha mancat , ja sigui amb el Miquel o sense. Per això, et dic: Bravo Gemma! Bravo per mirar de cara la vida i per voler comprendre-la, i sobretot, per voler VIURE-LA amb majúscules.
El cas de la Gemma i en Miquel no és un cas aïllat. Moltes persones ens trobem, en algun moment de la vida, amb situacions similars, situacions que ens són incòmodes i que ens encaren amb assumptes dels que hem fugit , que hem obviat corrent endavant i que gairebé hem oblidat fins que, casualment o no, un desencadenant ens hi encara de nou. Quan això passa, ens comencen a tremolar les cames i sovint no podem tornar a fugir –tot i que també és una opció-, comença llavors un camí no pas fàcil però si alliberador cap a l’acceptació veritable del que hem estat i del que som.
Jo penso que mai és tard par a fer aquest camí però que potser ens el podríem estalviar, o fer-lo menys difícil, si des de ben petits es potencia l’autoconeixement, si es rep una educació emocional que faciliti la connexió amb els sentiments i els legitimi, si se’ns ensenya a ser valents i a tenir una mirada honesta, neta i de cor cap a l’altre i cap a un mateix.