“Potser va ser la seva capacitat per sorprendre el que em va enlluernar d’ella,el que al llarg dels anys em va mantenir tenaçment enamorat d’ella.”
– Miguel Delibes
Quan em desperto a dos quarts de sis de la matinada -cosa que no passa massa sovint- i una idea dóna voltes pel meu cap sense parar, sovint, com avui, n’acabo fent un post. És per tant un insomni creatiu.
Avui la idea que m’ha vingut gira al voltant de la importància de la sorpresa a la vida de les persones, a la meva vida, vaja. Com m’agrada sorprendre i que em sorprenguin, com les relacions personals s’enforteixen o es debiliten per la presència o l’absència de la sorpresa, entre moltes altres coses clar.
Quan treba
llo la sorpresa en educació emocional m’agrada presentar-la com una “emoció pont” que ens pot portar a altres emocions: per exemple, si tinc pensat anar a algun lloc que em fa molta il•lusió i resulta que quan em llevo plou a bots i barrals de la sorpresa inicial passo a la tristesa o a la ràbia, si entro a casa i em trobo tot desordenat perquè m’han entrat a robar passo de la sorpresa a la ràbia o la por, si em fan un regal o trobo un amic que feia temps que no veia passo de la sorpresa a l’alegria i així en moltes altres situacions. Els nens, inicialment associen la sorpresa a l’alegria, als regals, al dia de reis, als aniversaris. Avui em referiré a la sorpresa des d’aquest punt de vista que la relaciona bàsicament amb l’alegria i podríem dir que amb l’amor, en el sentit ampli de la paraula, perquè sempre ens sorprenen persones per qui som importants o sorprenem persones que ens importen.
Un altre aspecte que assenyalo sempre és com es gaudeix preparant una sorpresa o sorprenent a l’altre, tant o més que rebent una sorpresa: pensant què li agradarà, la casa que posarà, com i quan li donaràs, etc. Els nens, primer em miren amb cara de dubte però quan es posen a pensar una sorpresa pel pare ¡, la mare, el germà o un amic ho entenen perfectament.
Sorprendre i rebre sorpreses és com fer màgia, és il•lusionar-se i il•lusionar i sobretot és pensar en l’altre o descobrir que han pensat en tu, és treure el nen o la nena que tots portem a dintre, és fer el dia més bonic i la vida més divertida.
En un món on les rutines manen -i no està malament que sigui així -, on el dia a dia està ple d’activitats planificades i on sovint falta temps per fer-ho tot, hi hem d’encabir la capacitat de sorprendre i de sorprendre’ns, i creieu-me si us dic que no és difícil.
De sorpreses n’hi ha de grans i de petites. Evidentment, no puc sorprendre la meva parella, per exemple, amb un viatge a París cada setmana, però puc deixar-li un post-it a la nevera o al volant del cotxe dient-li que l’estimo, o que al vespre es prepari per sortir, o puc fer-li el seu plat preferit, enviar-li un missatge o trucar en hores que normalment no ho faig, portar-li l’esmorzar al llit, comprar-li aquell llibre del que fa dies que parla i que no ha tingut temps per comprar-lo,… En fi, qualsevol cosa que sospitem que li agradi.
Però sorprendre no només és important en les relacions de parella, ho és en tot tipus de relacions. Una sorpresa que m’encanta i que no rebo massa sovint és quan la meva filla adolescent decideix endreçar l’habitació -sense cap coacció de cap tipus- i m’ho ensenya quan arribo. També sóc feliç quan la meva germana em truca sense previ avís per a anar a fer una pizza o una copa de vi.
La vida dóna sorpreses sense cap mena de dubte i no sempre positives, però ben bé la vida no se qui és, jo reivindico les sorpreses de les persones a les persones, jo reivindico que treballem (que eduquem en els nostres fills i ens reeduquem a nosaltres mateixos) la capacitat de sorprendre i deixar-nos sorprendre, l’actitud de sorprendre i sorprendre’s. Jo vull sorprendre i que em sorprenguin.