Tinc una Mestra que de tant en tant diu “la Vida es Vida”, ho diu remarcant molt el so fricatiu de la b baixa, crec que per a donar li la importància a la paraula que hem inventat per aquesta cosa que fem a diari, mentre respirem, ens alimentem, interaccionem els uns amb els altres o no, fem coses, moltes o poques, ens passen coses, bastants, fins que deixem de viure i xis pun, que diria una bona compiamiga.
Jo treballo en un entorn on les persones que hi viuen porten molts anys viscuts.
Molts anys humans, clar, doncs comparats amb la vida d’alguns arbres, de les restes del Colisseu Romà o del temps que fa que el nostre planeta blau gira al voltant del seu eix….és una vida força curta.
Aquesta Mestra també diu que no hi ha temps d’aprendre tot el que hom podria aprendre, i que s’ha d’enfocar en el que es desitja de cor.
Les persones grans amb les que em relaciono a diari, estan sovint cansades de viure.
Pateixen els estralls que el temps ha deixat als seus cossos, estan cansades de tantes pèrdues viscudes, cansades d’haver-se de reinventar per darrer cop, ara que viuen lluny de les seves cases.
Sovint les escolto dir “aquí ara estic de regal” i frases similars.
Com a dinamitzadora/animadora de gent gran, m’ocupo de buscar, inventar tot tipus d’activitats (elles, les àvies, li diuen “feines”) que les mantinguin actives, distretes, presents i les facin sentir-se útils, dins d’un sistema que per activa i per passiva no para de mostrar-lis que la Vida vida, és la que es viu sent jove, adult, quan encara ets productiu pel sistema, quan encara decideixes per tu mateixa.
I és difícil de vegades acompanyar aquest pesar, tanta tristor, acompanyar la solitut, i la por a morir.
Cóm trobar sentit a decorar la sala on passen el dia amb flors de paper de seda per que aviat tornarà a ser primavera?
Ana Maria Bonet Solans
Trainer en Intervenció Educativa Humanista
En formació com a Guia de Constel·lacions Familiars
Auxiliar d’Infermeria en Geriatria
Animadora Sociocultural de Persones Grans