No riguis mai de les llàgrimes d’un nen. Tots els dolors són iguals”.
Charles Van Lerberghe
Darrerament en la meva activitat professional em trobo massa sovint amb nens amb un discurs totalment adult: tant per les paraules que utilitzen, com pels arguments que verbalitzen, com per les maneres de “no jugar” o per les responsabilitats que senten com a pròpies. Són, en general, nens molt intel·ligents i sensibles que capten i assumeixen el patiment dels seus pares perquè els estimen, i així per exemple, no expressen les seves necessitats per a protegir la mare, perquè està trista o deprimida o bé no surten a jugar amb d’altres nens per a no deixar-la sola. Però, anem amb compte perquè si no quan creixin, seran adults que no van tenir infància perquè van haver madurar massa aviat per fer-se càrrec de la contenció emocional de la família. Assumir les responsabilitats d’un adult, per a un nen representa una pesada càrrega, significa saltar-se etapes o no es poder-les viure amb normalitat i intensitat que serien adequades i això, tindrà, sense cap dubte, repercussions importants quan sigui gran.
D’altra banda, em trobo també adults amb actitud molt infantils; instal·lats en la queixa, en el no reconeixement de responsabilitats, en el mirar cap a fora, en l’exigència cap als altres, en la immediatesa de resultats,… Són persones que busquen desesperadament l’aprovació dels altres en allò que fan, dependents més que independents. Normalment, aquestes persones semblen ser segures de si mateixes i fins i tot arrogants, però, això és només una cuirassa per amagar les seves veritables inseguretats i indecisions. Aquestes persones s’amaguen darrere d’excuses o mentides per tal de dissimular la seva incapacitat per créixer; solen parlar de fantàstics projectes, negocis increïbles, grans aventures amoroses … Aquestes fantasies (sovint impossibles de complir) els permeten eludir les seves responsabilitats i poder culpabilitzar als altres de les coses negatives que els ocorren. En certa manera, podria equiparar-se al que es coneix com a Síndrome de Peter Pan.
Tot plegat, em fa plantejar que alguna cosa no acaba d’anar bé, si més no en el món occidental, en algun punt ens estem ens estem equivocant… La vida humana té un cicle que interrompem, que trenquem en algun moment i això té greus conseqüències. Idealment, la infantesa aniria fins als dotze anys aproximadament i ens hauria de servir per desenvolupar la nostra autoestima, la nostra seguretat –a través de la seguretat que ens han donat els adults de referència- els nostres recursos i les nostres destreses i habilitats mitjançant el joc i la relació amb els altres. Actualment, però amb 12, fins i tot amb 9 ó 10 anys els nens estan més a prop de l’adolescència que de la infantesa, gaudeixen més imitant el món dels adults, amb models de dubtosa adequació, que jugant als jocs que els correspondrien per l’etapa en que es troben i en la que encara no han fet tots els assoliments esmentats anteriorment. Una adolescència que, en canvi, s’allarga molt més enllà del que seria natural.
No es tracta de buscar responsabilitats en aquest fenomen més que demostrat i del que ja s’està escrivint i parlant molt, sinó més aviat de fer un exercici de què està passant a casa meva, de revisar-ho i de conèixer-ho, i a partir d’aquí gestionar-ho de la millor manera possible. Més enllà de si els nens i les nenes tenen mòbils, consoles, tauletes o el que sigui, de si miren determinats programes i canals a la televisió, si es pinten les ungles o no, (coses d’altra banda no pas poc importants o trivials); tampoc de si tenen molts o pocs deures, massa o poques activitats extraescolars, de quines són aquestes, etc; sinó que vull posar l’accent en com ens relacionem amb els nostres fills, perquè és en les petites distàncies quan podem marcar les diferències i quan podem deixar la nostra empremta: els tractem amb respecte?, els motivem a tenir curiositat i a explorar?, els protegim de prendre part en els problemes que són dels adults?, els donem, en canvi, petites i progressives responsabilitats? passem prou temps de qualitat amb ells? conversem amb ells? ens interessem genuïnament en el que els preocupa? juguem amb ells?
En fi, les p
reguntes poden ser moltes més, però el que m’agradaria transmetre és que hi ha un món fora de casa que en el que, ens agradi més o menys, difícilment podem incidir o canviar com a individus –mitjans de comunicació, consumisme, etc.- però que de portes –de casa- cap a dins si que podem fer un treball importantíssim amb els nostres fills, en els valors que els regiran en la seva vida adulta.
D’altra banda, cal que siguem conscients que també hem de treballar amb nosaltres mateixos i, honestament, revisar com de gran és el Peter Pan que portem a dins i, si cal, encongir-lo una mica.