“De nens pensàvem que quan arribéssim a ser grans ja no seriem vulnerables. Però madurar és acceptar la nostra vulnerabilitat. Viure és ser vulnerable. “(Madeleine L’Engle)
Una vegada més em proposo fer d’advocada del diable i afirmar que, contràriament al que ens han ensenyat, ser, i fins i tot, mostrar-se vulnerable és positiu. Dependrà de l’entorn, d’acord, i de la situació, però en general la vulnerabilitat ens apropa als altres. És aquella sensació tan especial de sentir que allò que em passa a mi i que em té o m’ha tingut tant amoïnada també li passa als altres.
Trobar-me algú vulnerable em fa sentir que puc ajudar i fins i tot que em puc relaxar i puc baixar les defenses. Trobar-me algú amb la cuirassa de la perfecció i de la invulnerabilitat m’allunya i em desperta antipatia.
Malgrat això, és cert que la nostra societat ens ha ensenyat a amagar la vulnerabilitat; ens ha fet creure que vulnerable vol dir dèbil, que ser vulnerables vol dir no tenir èxit, no triomfar, etc, etc, etc. Ens “eduquen” per mostrar-nos forts, segur i decidits, amb domini sobre la matèria (com més, millor), etc. La seguretat és un valor a l’ alça i el no saber està penalitzat. Per tant, desenvolupem tota mena d’estratègies per a amagar la vulnerabilitat com per exemple, conductes addictives o depenents, i no em refereixo només a les substàncies, sinó a tot allò que em serveix per entretenir-me, distreure’m i allunyar-me del que hi ha i que no m’agrada. En aquest sentit que podem ser addictes a persones, relacions, rutines, treball, actituds (ens enfadem, victimitzem, seduïm, ens enlairem per sobre del bé i del mal, ens sentim superiors, inferiors, ens ocupem i perdem en infinitat d’activitats, etc, etc …). Tot menys sentir-me vulnerable. Tot menys tremolar i sentir que perdo el control.
Però siguem honestos i pensem amb quin tipus de persones ens sentim més còmodes, per exemple, dinant: amb algú vanitós, infalible, que ho sap tot, que sempre actua com toca, amb totes les respostes o amb algú humil, que dubta, que mostra tant el que sap com el que no sap, que sent? Jo ho tinc clar. I és que la vulnerabilitat ens permet establir contacte amb nosaltres mateixos i amb els altres.
La vulnerabilitat ens mostra i obre un camí de millora, de creixement i també d’acceptació i de consciencia, ja que no ens enganyem no hi ha ningú que no sigui vulnerable i els esforços en ocultar-ho, a més de desgastar molt i generar rebuig, sovint impliquen quedar-nos en la inconsciència i en la incapacitat de canvi, per la negació d’aprendre. Qui no es mostra vulnerable ni genera empatia en l’altre ni hi pot empatitzar.
No pretenc dir que hem d’estar còmodes en la vulnerabilitat i en la inseguretat que aquesta genera, més aviat vull remarcar l’oportunitat que aquesta ens brinda per a aprofundir en nosaltres mateixos. Etimològicament parlant vulnerabilitat ve de vulnus –ferida- i del sufix –abilis -que indica possibilitat-, jo suggereixo agafar-nos a aquesta segona part de la paraula: hi ha la possibilitat de sortir mal parats si som vulnerables però també sempre la de créixer i aprendre. Hem de desfer-nos de l’exigència de ser perfectes i hem de deslliurar els nostres fills d’aquest pes enorme.
La vida és fins el moment en que la deixem un camí d’aprenentatge i d’experiència constant i renunciar a fer aquest camí, creure que ja l’hem acabat molt abans i ja ho sabem tot, a més d’ingenu i un xic prepotent, és si més no ximple i sobretot trist, perquè és com morir en vida. Doncs per a mi, negar la vulnerabilitat és una mica això i en les teràpies m’esforço molt i cada dia, en que les persones que atenc vegin la vulnerabilitat pròpia com el motor de la vida, perquè la vulnerabilitat també té doble lectura, si som vulnerables i per tant permeables a coses dolentes també ho serem a les bones i gaudirem més i millor de les coses boniques que passen a la vida. I, en qualsevol cas, com diu Brené, Brown, una autora bàsica en el tema de la vulnerabilitat, “tots som imperfectes i vulnerables i tots tenim por de vegades, però això no canvia la veritat que també som valents i dignes d’amor i pertinença”.
Apa doncs! Alegreu-vos de ser vulnerables i digueu-me que en penseu.