“Només hi ha dos llegats duradors que podem deixar per als nostres fills. Un d’aquests són arrels, l’altre, ales. ”
Hodding Carter
Actualment vivim un moment en que coexisteixen, amb total normalitat, múltiples models familiars, i això, sense cap mena de dubte és una riquesa, un avenç social, perquè qualsevol forma de família és legítima mentre sigui font d’amor i suport entre els seus membres Avui trobem famílies tradicionals, reconstituïdes, homosexuals, monoparentals, unions de fet, famílies multiculturals, amb fills adoptats o acollits, …
Lluny queden els temps de la família extensa, en la que diverses generacions vivien sota el mateix sostre. Aquestes famílies van donar pas a les anomenades famílies nuclears -formades pels progenitors i els seus fills/es). El canvi va coincidir amb la industrialització i amb el pas de l’entorn rural a l’urbà, amb horaris i ritmes de treball diferents. Aquest canvi va significar la modernització de la societat i ha estat vist positiu en molts sentits: més independència dels membres, més intimitat i privacitat en la dinàmica d’interacció entre cadascun dels membres, etc. Però el cert és que també ha implicat alguns desavantatges, per exemple, poc contacte entre generacions, més despeses econòmiques, menys suport i xarxa familiar, manca de referents amb fills, etc.
La manera de viure la maternitat/paterninat i l’educació també s’ha vist afectada per tots aquests canvis socials: l’educació ha deixat de ser una tasca que es feia “en grup” per ser una tasca que els pares fan “en solitud” i aïllament i en la que, a més, existeix una certa pressió de la societat, especialment en el cas de les mares. A tot això cal afegir el fàcil accés i l’excés d’informació sobre l’educació a Internet, múltiples i diferents teories, etc que sovint confonen els pares més que no pas ajuden.
A ser mare o a ser pare no t’ensenya ningú. És, com moltes experiències de la nostra vida,una construcció personal, única, individual, intransferible. Tot i així, el que si que necessitem és tenir el sentiment d’acompanyament i de suport, una xarxa social en la que recolzar-nos; antigament eren las avies, les tietes, les veïnes i avui cada cop més proliferen els grups de mares per substituir aquesta funció, sobretot en les primeres etapes de la vida dels nostres fills o filles.
Quan els nens i nenes són més grans però la informació és més confosa, el dia a dia ens engoleix i se’ns fa més difícil trobar aquests espais per compartir inquietuds i experiències. En canvi, els dubtes, els sentiments de no fer-ho bé, etc. continuen fent-se presents, per tant hauríem de continuar trobant aquest espais, perquè i si bé es cert que no hi ha fórmules màgiques si que hi ha actituds i maneres de mirar que afavoreixen un creixement del nostre fill o filla més sa i conscient que li facilitaran el seu viatge vital.
Malgrat que el ritme actual ens ho posi difícil, no podem educar a apagant focs, responent a conflictes i situacions quan sorgeixen, cal que dediquem temps a pensar i parlar de l’educació dels nostres fills, dels valors que els volem transmetre. Cal que reflexionem sobre qui som, què fem, que sentim mentre eduquem, etc. i una molt bona manera de fer-ho és fer-ho amb altres pares i mares, compartint amb ells els nostres èxits i les nostres dificultats, les nostres pors i els nostres anhels; obrint-nos a aprendre d’ells i de la seva manera de fer, sentitn-nos acompanyats i recolzats.
Pare, mare, cuida’t i busca’t un espai i un temps per reflexionar sobre aquests i altres temes, per conèixer una mica més les teves emocions i així poder acompanyar millor les del teu fill!
Contingut relacionat
