637 436 669 (Anna) - 676 735 030 (Sònia) info@retrobat.cat
La tristesa en els nens - Retroba't

 

Emocionòmetre

Una de les rutines que faig en les activitats d’Educació Emocional consisteix en que els nens i nenes col·loquin una agulla d’estendre roba decorada a l'”emocionòmetre”  segons com es senten en aquell moment o recordant un moment del dia. És curiós com, més enllà d’imitacions entre uns i altres, gairebé mai la col·loquen en la cara de la tristesa.  Si que ho fan en la de la por, la ira, l’avorriment, el fastig… i evidentment, en la de l’alegria o la sorpresa, però en la cara trista molt poques vegades ho fan, si més no, fins que han passat unes sessions de l’activitat i s’han treballat les diverses emocions.

Reflexionant sobre aquest fenomen he arribat a la conclusió que, com sempre, els nens són el fidel reflex del que passa a la societat. Una societat que no dóna espai a la tristesa, que la nega i que pretén ignorar-la com si així no la sentís.  Només cal “connectar-se” (més aviat desconnectar-se) i donar un cop d’ull a les xarxes socials per veure com de feliços som tots.

També a la consulta individual m’adono que els pares accepten que els seus fills puguin tenir pors o que tinguin moments de ràbia incontrolada, ho accepten molt millor que veure els seus fills apàtics o tristos, gosaria dir que la tristesa dels nens provoca sentiments de culpa en els adults, és adir, ens fem responsables de no poder-los estalviar aquesta tristesa. Però la tristesa és una emoció com qualsevol altra i és present en tots els éssers humans, grans i petits. Ens ajuda a créixer i ens permet valorar els instants de felicitat, d’alegria, de joia.

Així doncs, que els nens i nenes senten tristesa és un fet, la senten des de ben aviat i també ben aviat comencen a sentir “no ploris” i per tant aprenen a reprimir la tristesa i a guardar-la en algun lloc del seu interior, ben amagada perquè així agraden més als seus pares i tots són més feliços.

Cal dir que la tristesa, com totes les emocions, és de durada breu i si la deixem sortir, si l’expressem gairebé sempre se n’anirà ben aviat, però si no ho fem així quedarà mal endreçada a dins nostre massa temps, no es veurà però ens farà patir. Per això, els adults hauríem de transmetre als més petits que estar trist és normal, que de vegades nosaltres, els grans, també ens sentim tristos i animar-los a que en parlin i es ho expliquin, tot i que sense pressionar-los.

Però pot succeir que els nostres fills o les nostres filles ja no sàpiguen com expressar la tristesa, ja hagin après mecanismes per a amagar-la o, simplement, siguin prou petits per a no poder-la expressar verbalment amb claredat i l’expressin amb la conducta: enfadant-se, amb neguit excessiu, amb dificultats en el son, etc., per tant, sobretot si hi ha situacions externes que puguin justificar la tristesa, caldrà estar atents als canvis de comportament de la canalla de casa.

Evidentment, podrem acompanyar millor la tristesa dels nostres fills, o de qualsevol altra persona, en la mesura que acceptem la nostra tristesa quan es produeixi i que entenguem que la tristesa és normal i, fins i tot, necessària en certs moments i circumstàncies de la vida per a reflexionar, descansar i adaptar-nos a una nova situació.  També esdevé fonamental expressar-la per a rebre consol i ajut de les persones que ens estimen. (en aquest sentit, si estem tristos no hem d’amagar el nostre sentiment als nostres fills, per protegir-los).

M’agradaria acabar donant-te algunes eines que et puguin ajudar a manejar la tristesa dels nens i nenes o a apropar-t’hi quan apreciïs canvis que et fan sospitar la seva tristesa, tot i que de ben segur que ja has trobat les que funcionen millor en el teu cas, ja que com s’acostuma a dir “cada persona -en aquest cas cada nen- és un món”:

– En primer lloc observa molt el teu fill o filla, juga amb ell sempre que tinguis una estona -es farà tan bé a tu com a ell!-.

-Digues-li que el veus trist i espera a veure si t’ho explica. Si ho fa escolta’l en silenci i mostra-li el teu afecte.  Si ho nega, digues-li que a tu et sembla que està trist per… (si pots donar-li dos motius, per exemple, perquè tens la cara trista i no has volgut anar a casa del Martí a jugar i sempre m’ho demanes) i digues-li que si ara no en vol parlar ho entens però que quan pugui parlar-ne tu hi seràs.

– No riguis quan plori, ni permetis que ho faci algú altra.

– Acompanya’l quan estigui trist, digues-li que l’entens i respecta’l en silenci amb afecte.

– Si et sembla que està trist i no t’ho diu parla-li de quan tu estàs/estaves trist o busca contes, històries o  pel·lícules que parlin d’aquest sentiment per iniciar la conversa.

– Cuida’l més que de costum… fes-li el seu plat preferit, etc.

Si veus que el nen o la nena està trist/a la major part del dia i des de fa temps consulta amb un professional per a que us ajudi.

També vull compartir amb vosaltres el llibre “Fins aviat Griselda!” el primer títol de “La colla pessigolla i les emocions” que pot ser un recurs per a parlar de la tristesa amb els petits de la casa.

La Griselda està trista perquè la seva germana Griselda marxa us mesos a Berlín. Però gràcies als seus amics, la Paula Tronarà a somriure i esperarà el retorn de la Griselda amb il·lusió.

Preu: a partir de 8.36€

ISBN: 978-84-479-3537-6

Compra’l

 

Subscriu-te al nostre butlletí de notícies

T'agradaria rebre informació sobre els nostres serveis i activitats?

"*" indicates required fields

0
    0
    La teva cistella
    La teva cistella està buidaTornar a la botiga