“Sense adonar-se’n tornaven a repetir allò que feien diferents dies a la setmana: s’intercanviaven retrets de coses que havien passat avui mateix o feia un any. Tan se val! El cas era ser ràpid, prou ràpid per a no deixar que el que havia dit l’altre entres en el seu interior i es posés i reposés en alguna víscera… No, així que just quan podia entrar calia tenir reflexes i escopir un altre retret que sortia amb tanta força que expulsava el que entrava amb violència. Podien estar molta estona així i a més, anaven adquirint gran habilitat en fer-ho. Un exemple podia ser el següent,:
-Avui al matí has deixat tot per recollir, ja et val! Ho he hagut de fer jo al migdia com si no anés prou atabalada recollint el nens i fent el dinar.-comença ella.
-Tu no saps el que és llevar-los, que esmorzin i tot. Sempre corrent i dient-los: Va, vinga! Esmorza! Ara no juguis i prepara’t la motxilla… És molt fàcil llevar-se i anar-se’n a la feina…- contesta ell.
-Si mira! Ara resulta que és fantàstic entrar a la feina a les set….
-Jo no he dit això però avui els ha costat llevar-se I tot ha anat malament…
-I ahir? I abans d’ahir? No saps organitzar-te. Quan els portava jo a l’escola…
-Ja hi som! –interromp ell- tot ho fas millor tu! Ja ho se.
-I tu no saps encaixar una crítica.
-Míra-la! La que quan li dic que ha fet alguna cosa malament ho accepta sense problemes. Recordes allò del viatge d’aquest estiu? Et vas lluir!!!
-Ja ha sortit! És molt fàcil dir el que faig malament quan tot ho faig jo, quina va ser la darrera vegada que vas buscar tu les vacances? Si fos per tu… ens quedaríem a casa…
-Si home a casa! Si tu no saps estar-te a casa… Et cauria a sobre, oi?
-Mira, deixem-ho córrer! Ets un…
-Si deixem’ho estar…
I ell continua llegint un llibre i ella se’n va a l’habitació i tanca la porta d’un cop.
L’endemà tot va com cada matí però alguna cosa ha quedat en l’interior dels dos…alguna cosa que s’afegeix a una pila de cosetes que ja hi ha acumulades esperant a ser escopides o podrides, podrint també els seus veïns, els bons records.
Podria haver anat diferent, oi? Qui des dels dos és el responsable d’aquesta absurda discussió? Doncs com diu la dita popular “dos no es barallen si un no vol” Tant ell com ella tenen la seva part de responsabilitat.
Potser ella hauria d’haver preguntat primer com ha ant avui al matí?
O com és que avui no has recollit?. I potser ell en rebre el primer retret hauria pogut explicar la situació del matí o hauria pogut mirar-la i veure que potser ha tingut un mal dia o que no l’ataca a ell, si no que no li agrada com ha fet –o no ha fet alguna cosa-. Les dues primeres frase haurien pogut, doncs, canviar el desenllaç de la discussió.
Que ens passa doncs que no podem deixar de ferir als altres, tot i que els estimem, per “defensar-nos dels seus atacs”? Que no podem posar tres segons de temps entre el que ens diuen i el que responem? Que no podem veure gairebé mai els motius de l’altre? I encara menys reconèixer en el que diu una petita part de raó?
Discutir no és sinònim de barallar-se, discutir és necessari per arribar a acords, el que cal és aprendre a discutir. En qualsevol relació sana ens hem de sentir còmodes per a poder expressar els nostres punts de vista i tenir clar que una queixa no és un atac, fins hi tot hi ha qui diu que una queixa és un regal!
El que passa és que massa sovint la nostra parella absorbeix l’ansietat i l’estrès de la resta de coses que ens passen en el dia a dia, per això és important saber com mantenir aquestes converses acalorades sense acabar malament. Per que, si bé és normal -i saludable- comentar els problemes que ens hàgim trobat durant el dia amb la nostra parella, pot passar que quan estem especialment irascibles ens poden treure de polleguera comportaments als quals estem habituats -des de com penja la jaqueta fins a com menja la sopa- i provocar-nos un incòmode pic d’enuig extrem que pot acabar en discussió. Per això és important estar atents al nostre estat intern i a com arribem a casa per a, evitar les discussions absurdes i bizantines.
D’altra banda, discutir és necessari, és una forma de negociar. Ningú pot relacionar-se amb algú sense que hi hagi discussions . Amb la parella molt més, ja que el grau d’implicació de la relació i el temps és molt més gran. Dit això, però, és important poder discutir sense ferir ni deixar-nos ferir. Les discussions haurien de ser una eina de salut i desenvolupament personal propi i de la parella i no ser una via de destrucció d’ ambdues coses.
Algunes coses importants a tenir en compte quan discutim són les següents:
- Les discussions són sempre per expressar opinions i no per demostrar que s’està per sobre de l’altre ni per guanyar-lo, sinó aconseguim que l’altra persona es senti atacada i es defensi .
- És molt important en una discussió el com s’expressen les coses, la forma en com es diuen,i no hi ha d’haver cap tipus d’agressivitat cap a la persona. Ens han disgustat uns fets o una manera de fer, no una persona.
- És molt important tenir empatia, és a dir, posar-se al lloc de l’altre per així poder veure la seva perspectiva i poder entendre’l millor.
- També prendre’ns un temps veure com em fa sentir el que m’han dit i trobar una resposta adient i respectuosa amb l’altre. Cal doncs, fer-nos amics d’alguns silencis que ens protegeixen i cuiden a l’altre.
- Com en tota negociació cal compatibilitzar els meus drets i motius amb els de la meva parella, sinó perdrem tots dos.
- Importantíssim: No anar-se’n de continguts, cal parlar del tema en qüestió i no dels temes del passat, com ha succeït en el cas de l’exemple.
- Quan discutim cal ser tolerants amb les altres opinions i opcions per estranyes que ens semblin.
- No quedar-se enganxat després de discutir, amb el tema de la discussió, de manera que no ens ha agradat que no ha dit l’altre com si hagués passat una tragèdia.
- Intentar tancar i aprendre de cada discussió, ja que ens permeten conèixer millor a l’altra persona i a nosaltres mateixos.
