Que les emocions tenen mala premsa no és el primer cop que ho afirmo en aquest blog. Que les volem controlar o reprimir és evident només sortir de casa. Que si ho fem només tindrà efecte temporalment ens ho hauria de dir l’experiència pròpia de cadascú de nosaltres o l’anàlisi i l’observació de la realitat quotidiana. És com si volem amagar un globus ple d’aigua a la nostra mà, pot semblar que ho aconseguim fins que comencen a sortir trossos de colors entre els nostres dits i si els volem amagar surten per l’altre cantó, fins que, en algun cas, fins i tot el globus peta i esquitxa tot el que és a prop. Doncs amb les emocions passa el mateix, les tapem un temps, s’escapen a la més mínima ocasió les tornen a tapar, es tornen a escapar i finalment de tant voler-les tapar i tant de voler sortir elles, exploten amb tot el seu poder i tota la seva força afectant intensament la nostra vida i la dels qui estimem . Es clar que només volem tapar les emocions negatives, anestesiar-les, però el nostre cervell generalitza i acabem per neutralitzar-les totes i no sentim por, ni tristesa i tampoc, sentim alegria ni gaudim i pensem massa i preferim pensar i pensar sense parar, fins el punt que ja no sabem parar de pensar.
Però, sobretot, que no ens segrestin les emocions, és molt millor que ens segrestin els pensaments, les idees i que ens treguin fins i tot el són, que generin fantasies i idees gairebé delirants , interpretacions distorsionades que afecten la nostra salut i les nostres relacions amb els altres…
Doncs no! No, és pas així, el que cal és trobar l’equilibri entre la repressió de les emocions i la impulsivitat de deixar-les anar sense filtre. El que cal saber és conèixer, identificar i gestionar les emocions, que vol dir regular-les i utilitzar-les a favor nostre.
Perquè, malgrat tot, les emocions hi són, i les emocions són les que guien qualsevol decisió important que prenem a la nostra vida: potser em caso o me’n vaig a viure amb un home que bla, bla, bla i ja veig que potser no anirà bé, però que voleu que hi faci si n’estic enamorada? Potser deixo una feina segura per a fer-me autònoma i això vol dir menys ingressos i més mal de caps –i us ben asseguro que és així- però sento que ho haig de fer. Així doncs, amb les coses importants, més enllà de la lògica racional fem el que SENTIM.
En les coses no tan importants, però hauríem de poder, per exemple, posposar o renunciar als desitjos més immediats pera uns beneficis posteriors: potser no hauria de menjar xocolata, potser no hauria d’anar de vacances, potser … Tampoc és acceptable que portats per les emocions ens fem mal a nosaltres mateixos o als altres. Totes les emocions són legítimes, no ens hem de jutjar pel que sentim, el que cal és veure que fem amb aquest sentiment, segueixo l’impuls i descarrego la ira o, encara que sigui, l’alegria lliurement quan sigui, on sigui i amb qui sigui? O m’ho guardo a dins meu per sempre? O busco una manera adient i el moment per dir com m’he sentit? No cal que us digui la resposta correcta, oi?
És per això que és tant important l’educació emocional que vol dir prendre consciencia de les nostres emocions i ser capaços de regular-les, a més d’assolir l’autonomia emocional i determinades habilitats socials.
Mireu a nivell evolutiu, el cervell emocional o sistema límbic és molt més antic que el cervell racional o neocòrtex, ens servia per sobreviure davant del perill. La ment emocional, per tant, és molt més ràpida que la ment racional, s’activa amb rapidesa sense aturar-se a analitzar les conseqüències d’una acció –era qüestió de salvar la vida-, segueix una lògica associativa i un pensament categòric. La ment racional, en canvi, estableix relacions entre causes i efectes, i com que es recolza en evidències objectives –o no-, pot re-avaluar una situació concreta i canviar una conclusió prèvia. Allò ideal és que ambdues parts estiguin en equilibri, col•laborin, que cap predomini sobre l’altre però la realitat és que el sistema límbic en determinades situacions mana el neocòrtex perquè hi ha més connexions en aquesta direcció que a la inversa, tot i això com que el nostre cervell és plàstic es d’esperar que a més educació emocional es generin més connexions del neocòrtex al sistema límbic.
El desenvolupament emocional, però no és com el desenvolupament físic que es dóna de forma natural i cronològica, si no que es dóna en paral•lel al desenvolupament cognitiu del nen perquè si el nen no assoleix determinats aprenentatges –com el verbal- no pot, per exemple, posar nom a les seves emocions, i igual que l’aprenentatge cognitiu ha de ser ”entrenat” si no, no es desenvolupa i és una llàstima perquè un desenvolupament emocional correcte produeix una augment de la motivació, de la curiositat i de les ganes d’aprendre, una amplitud de l’agudesa i profunditat de la percepció i intuïció.
