En aquests dies que vivim, tots tenim els dies planificats i les hores compromeses amb la feina, els fills, la família o altres lligams o tasques que hem generat. Tots correm amunt i avall des que ens llevem fins que per fi ens posem al llit.
I de sobte en mig d’aquesta voràgine apareix una sensació entranya, una incomoditat, uns dubtes i potser una pressió al pit que ens ofega i ens dificulta respirar o un insomni o una sensació de cansament intens. No sabem perquè però tot allò que abans fèiem sense dificultat i sense pensar de sobte ens pesa i ens costa. Potser apareix alguna llàgrima i de sobte ens adonem que estem tristos. Una tristor immensa i intensa ens envaeix. Llavors, sovint, ens enfoquem a comprendre els motius de la nostra tristesa; potser no trobem cap desencadenat directe però, en la nostra esforçada recerca si que trobem múltiples motius o diverses mancances per a ser desgraciats/des. Si ens esforcem pera entendre com hem arribat a estar tristos el que ens pot passar és que encara ens posem més tristos .
Però, al marge de tot aquest rebombori intern la vida continua i nosaltres pensem que no podem o no volem mostrar la tristesa
davant els nostres fills, o no podem deixar d’anar a la feina així que d’alguna manera reprimim la nostra tristesa i entrem en el dolor,perquè si ens deixéssim estar tristos la tristesa com tota emoció desapareixia per si sola, però quan la tristesa esdevé patiment ens quedem atrapats en ella llargs períodes de temps.
La tristesa ens connecta també amb la soledat, amb la sensació que la resta del món no ens entén, que la gent és injusta amb nosaltres i que, al cap i a la fi, hem de resoldre la nostra tristesa sols. Perquè, si bé podem parlar de la nostra tristesa amb algú de confiança, aquest sovint s’esforçarà, i està bé, en fer-nos veure tots els motius que tenim per a ser feliços, tot allò que hem fet bé i que hem aconseguit i nosaltres des de la raó hi estarem d’acord, de fet ja ho sabem i ens ho hem repetit a nosaltres mateixos cinquanta mil vegades els darrers dies, per tant encara ens sentirem més confosos. Pot ser que trobem algú més empàtic que ens escolti i ens entengui, serem afortunats si és així i ens sentirem alleujats, si més no una estona, però esclar, no gosarem trucar aquesta persona dues vegades per dir-li que seguim immersos en la tristor, oi?
És fàcil, solidaritzar-se i empatitzar amb algú que es sent trist perquè ha patit una pèrdua important a la seva vida però, en canvi, és més difícil fer-ho amb qui es sent trist i no sap perquè, amb algú que sent tristor o buidor quan no hi ha motius aparents. A vegades, fins i tot, pot fer ràbia aquesta situació perquè els altres poden sentir que ells tenen més motius per estar tristos.
També és fàcil, i ens fa sentir bé, escoltar un amic que ho està passant malament una vegada però veure aquest amic enganxat a la tristesa massa temps ens allunya d’ell, perquè, coi, s’ha de sobreposar i no pot recrear-se en la tristesa tant de temps, i a més, un ja no sap que dir-li!
Quan estem tristos, arribar a casa i tancar la porta del carrer pot ser uns decans, per fi, podem deixar de fingir que tot va bé per un parell d’hores, podem ser nosaltres mateixos podem lliurar-nos a l’emoció, a la nostra tristesa i carregar piles per quan haguem de tornar a sortir a l’escenari que és la vida. Un parell d’hores, tot un luxe sí senyor!
I a més, pensem que som estranys i que això només ens passa a nosaltres, coi! la resta del món és feliç!… o això sembla, o fan com nosaltres una meravellosa obre de teatre, una actuació brillant que només uns ulls experts pot descobrir, que només quan est tanca el teló a cametes es converteix en una realitat interna trista i dura.
Tot plegat, fa que els períodes de tristesa, no patològica, es converteixin en autèntiques travessies del desert que fem en solitari i a batzegades -quan ens ho podem permetre- entre el frenètic ritme que portem. Sentim que no ens podem permetre estar tristos, baixar el ritme, connectar amb el nostre interior, gairebé com si parléssim d’un viatge, que, es clar no podem fer en mig de l’any, en mig del curs,… però es que resulta que les emocions no es planifiquen, oI?
Es important entendre que no triem el que ens passa, ni tampoc las emocions que sentim. Cal doncs permetre’ns els estats de tristesa , tot i que cal vigilar de no quedar-nos en ells, deixant-los apropar-se,fer-se grans i, finalment, veure’ls allunyar-se.
Tant l’alegria com la tristesa son emocions bàsiques de l’ésser humà i ambdues han de sentir-se i viure’s intensament, però, curiosament, gairebé tots gaudim sense problemes els moments d’alegria i felicitat; però, quan arriben els moments difícils som molts els que tendim a evitar-los, amagar-los i fins i tot ignorar-los. Per què? Perquè no ens han ensenyat a sentir la tristesa, a permetre’ns estar malament, a reconèixer el dolor i viure’l amb naturalitat.
La tristesa ve per ajudar-nos a curar i a canviar coses, i igual que ningú pot allargar l’estar content tampoc es pot escurçar l’estar trist. Per això és necessari tenir paciència amb un mateix i donar-se el temps necessari per tornar a estar bé.
I per acabar una darrera reflexió, estar trist no vol dir no ser feliç. És important diferenciar els verbs ser i estar. És important entendre que la felicitat inclou moments de por, d’enuig o de tristesa.
