Un entrepà de truita amb formatge compartit, unes braves també a mitges i unes canyes (una per a cadascú, clar). Aquests són els ingredients per a fer una bona conversa, que sense saber com va anar a parar a la diferencia entre enveja i gelos, a si hi ha una part sana en l’enveja o a quants actors hi ha en cada concepte. Mira… només amb una canya!
Jo li vaig dir a la meva companya de conversa que això donava per un post dels meus i avui sense més dil·lació m’he decidit a escriure’l.
Així d’entrada jo deia que l’enveja és cosa de dos parts només: una que té i una que desitja el que té l’altra té i que li podia veure una part sana: de motivació a l’esforç per tenir allò que volem; per exemple, si jo envejo com toca la guitarra algú m’hi puc posar, oi? i…qui sap? De fet, en la quotidianitat parlem de coses envejables, em sembla que una mica com sinònim d’admirable o desitjable…, o de”’enveja sana” per tant no li atribuïm connotacions negatives sempre a l’enveja. Hem convertit doncs “un pecat capital” en una cosa no tant dolenta, fins i tot, en un motor de creixement personal, i gosaria dir que fins i tot social. En aquest punt la meva interlocutora va quedar convençuda.
Naturalment, que això que dic pot tenir molts matisos, per exemple, si jo envejo alguna cosa material que té un amic meu no li puc pas robar, oi? Encara que m’esforci per trobar una manera de fer-ho, que faci servir l’enginy perquè no m’enxampin, no hi ha res de lloable en haver robat alguna cosa que vull d’una manera perfecta.
També dèiem en la conversa que en els gelos, en canvi, hi ha tres actors i es donen per un sentiment d’amenaça i per una por a la pèrdua d’una cosa que ja tinc, bàsicament d’una relació que ja tinc, per la ingerència d’una tercera persona. En això també estàvem d’acord i aquí es va acabar la conversa, no per falta de ganes sinó perquè era molt tard, per tant no se si la meva amiga estaria d’acord amb la resta del post.
Culturalment, es considera que la gelosia (o els gelos) està fonamentada en l’amor i per tant té un component més noble i romàntic, fins el punt que algunes mostres de gelosia es consideren fins i tot afalagadores, bàsicament per l’ego de qui és l’objecte dels gelos; però tots coneixem casos, i ja en trobem les obres clàssiques, en que s’han comès autèntics disbarats per gelosia. Tot i així, la gelosia no és a la llista dels pecats capitals.
També s’ha dit moltes vegades que si hi ha amor és normal que hi hagi gelosia, per exemple entre germans, i que és una resposta adaptativa, potser al naixement d’un germà. Segurament és així i segurament, si no actuem adequadament davant d’aquesta gelosia “normal” es convertirà en gelos patològics.
Una altra manera d’explicar diferencia entre gelos i enveja és basa en la necessitat a que responen: L’enveja està connectada amb el “no tenir” i els gelos estan connectats en amb a necessitat de “tenir” o de “conservar allò que es té. Però en qualsevol cas, els dos sentiments tenen el seu origen en la mateixa font: la inseguretat i la manca d’autoestima del que les sofreix, per tant, mai poden ser positius.
Ens podríem allargar molt amb les teories psicològiques sobre gelos o enveja, però m’agradaria que aquest post continués en una direcció més enriquidora, enfocant-se a com conviure amb els gelos o l’enveja que tots hem sentit i sentirem en algun moment.
En primer lloc voldria legitimar aquests dos sentiments i partir de la premissa que la responsabilitat de cadascú és que fa amb el que sent, no pas què sent.
Per tant, prendre consciència de què estic sentint enveja ja és un pas important i no sempre senzill, perquè em permetrà decidir si vull dedicar el temps i la meva energia a desitjar el que té el meu amic –germà, cap, etc- , a jutjar-lo, a decidir que no s’ho mereix, etc. o pel contrari vull dedicar aquest temps i aquesta energia a lluitar per assolir els meus propis somnis. Si vull ser protagonista de la meva vida o no. Si volem convertir cada assoliment de l’altre en un nou motiu d’insatisfacció i de queixa o volem que sigui un impuls i una font d’inspiració per a nosaltres.
Penso que no ho tenim fàcil perquè vivim en una societat on es prima el tenir, en la que ensenyem el que tenim o el que assolim a les xarxes socials una i altra vegada. Una societat, doncs en la que és fàcil pensar que als altres tots els va bé i tot els resulta fàcil i què per tant se’ns desperti un sentiment d’injustícia i d’enveja sovint. No hi ha antídot cent per cent efectiu a aquesta realitat, només posar valor a la nostra trajectòria personal i definir els nostres objectius, a l’hora que tenir prou sentit comú per entendre que la resta del món tampoc ho té fàcil i que al facebook cadascú hi posa només algunes coses de la seva vida, no pas totes.
I pel que fa a la gelosia pot ser vàlida la mateixa recepta, però cal afegir-hi la confiança en l’altre, És a dir, vull dedicar temps i energia a pensar que puc perdre una persona que estimo o vull gaudir ara que la tinc? L’estat en que em deixa la constant preocupació i la por a perdre-la fan que qui estimo estigui més a prop meu o que s’allunyi encara més? El fet que una relació s’acabi depèn només de mi? El fet que hi pensi obsessivament evitarà que passi el que em fa por? Novament, la solució passa, doncs per saber què vull jo i lluitar per a tenir-ho i/o mantenir-ho sense humiliar-me i tenint clara la meva pròpia vàlua.
Per acabar aquesta entrada que, bàsicament, volia diferenciar dos termes i que ha acabat sent una crida, de nou, a la consciència de les nostres emocions i a la responsabilitat de com les gestionem, només em queda dir que tan se val si sóc gelós o envejós l’important és poder desplaçar l’energia que em genera aquest sentiment cap a la meva felicitat.
