Hi ha moments a la vida en que necessitem aturar-nos per veure qui som, què tenim i què volem tenir i qui volem ser. Hi ha dies en que ens cal mirar cap a dins per a tornar a estimar allò que veiem. Hi ha vegades que ens cal posar-nos unes altres ulleres per a mirar des d’una nova perspectiva allò que no ens agrada de nosaltres mateixos. Hi ha instants en que ens cal mirar-nos amb ulls enamorats a nosaltres mateixos, malgrat les imperfeccions.
Aquests moments ens serviran per fer balanç i fer un pla per augmentar el nostre capital humà. Només ho podem fer quan som capaços de estimar qui som, perquè si ho fem des de els retrets cap a nosaltres mateixos i des d’envejar el que “són” els altres, si el que busquem és ser com algú altre i no coneixem el nostre punt de partida, llavors el nostre objectiu, basat en una fantasia, esdevé impossible d’assolir i toparem, un i altre cop, amb obstacles que si no anem amb compte, si no parem, faran créixer encara més la nostra miopia.
Quan mirem cap a fora, més enllà que perdem de vista el nostre interior, tendim a augmentar les virtuts dels altres per a sentir-nos desgraciats o, en menor mesura, busquem confirmar els infortunis dels altres per a sentir-nos millor. Cap de les dues opcions ens ajuda massa i les dues ens deixen en l’immobilisme més frustrant, un per enveja i l’altre per conformisme, d’altra banda, en ambdós casos, per atribució a causes externes i atzaroses de la situació.
No hi ha cap mal en volem progressar a la vida, en tenir metes és totalment legítim però cal fer-ho des de l’acceptació del que som i tenint-nos a nosaltres mateixos com a referents, a més òbviament de tenir presents uns mínims valors ètics i humans.
Com sempre per il·lustrar millor aquestes reflexions us deixo amb un antic conte graponés.
El PICADOR DE PEDRA
Diu la llegenda que un humil picador de pedra vivia resignat a la seva pobresa, encara que sempre anhelava amb desig convertir-se en un home ric i poderós. Un bon dia va expressar en veu alta el seu desig i quina va ser la seva sorpresa quan va veure que aquest s’havia fet realitat: s’havia convertit en un ric mercader.
Això el va fer molt feliç fins al dia que va conèixer a un home encara més ric i poderós que ell. Llavors va demanar de nou ser així i el seu desig li va ser també concedit. Al poc temps es va assegurar que, per la seva condició, s’havia creat molts enemics, i va sentir por.
Quan va veure com un feroç samurai resolia les divergències amb els seus enemics, va pensar que el maneig magistral d’un art de combat li garantiria la pau i la indestructibilitat. Així que va voler convertir-se en un respectat samurai i així va ser.
No obstant això, tot i ser un temut guerrer, els seus enemics havien augmentat en nombre i perillositat. Un dia es va sorprendre mirant al sol des de la seguretat de la finestra de casa seva i va pensar: “ell sí que és superior, ja que ningú pot fer-li mal i sempre està per sobre de totes les coses. Vull ser el sol!”.
Quan va aconseguir el seu propòsit, va tenir la mala sort que un núvol es va interposar en el seu camí entorpint la seva visió i va pensar que el núvol era realment poderosa i així era com realment li agradaria ser.
Així, es va convertir en núvol, però en veure com el vent l’arrossegava amb la seva força, la desil·lusió va ser insuportable. Llavors va decidir que volia ser vent. Quan va ser vent, va observar que encara que bufava amb gran força a una roca, aquesta no es movia i va pensar: ella sí que és realment fort: vull ser una roca! En convertir-se en roca es va sentir invencible perquè creia que no existia res més fort que ell en tot l’univers.
Però quina va ser la seva sorpresa en veure que va aparèixer un picador de pedra que tallava la roca i començava a donar-li la forma que volia malgrat la seva contrària voluntat. Això li va fer reflexionar i el va portar a pensar que, en definitiva, la seva condició inicial no era tan dolenta i que desitjava de nou tornar a ser el picador de pedra que era al principi.
