Les persones tendim a complicar les coses senzilles, això és un fet. “Digues gràcies”, els diem als nostres fills, davant de multitud de situacions i ho diuen, donen les gràcies de forma automàtica, i no dic pas que estigui malament, però caldria que treballéssim per tornar adonar valor a aquest mot, per dir gràcies de cor i no per formulismes.
Agrair és reconèixer quelcom que algú ha fet per mi, en teoria perquè ha volgut i de forma desinteressada, i això m’ha de fer sentir estimada, important, vaja, m’ha de fer sentir bé! Si és així, si que algú faci quelcom per mi em fa sentir bé, naixerà en mi una predisposició inconscient a fer alguna cosa per algú altra quan pugui… I fer alguna cosa per algú altra també m’ha de fer sentir bé, feliç. Fàcil i evident, oi? Doncs ho compliquem, i molt. Primer perquè si hem de demanar ja ens costa moltíssim, després perquè si ens donen un cop de mà ens sentim dèbils i en deute i això ens genera certa sensació d’incomoditat, però si els termes de la interacció no requerien cap intercanvi, és adir m’han fet un favor i prou, hauríem d’acceptar i prou. Seria diferent si jo se d’entrada que haig de tornar aquest favor d’una o altra manera i així ho acordo amb qui me’l fa. També és diferent si des del fons del meu cor neix en mi un desig sincer de donar a qui m’ha donat.
El que passa és que de vegades, a la vida, sentim que tenim un deute emocional o moral amb algú que no ens deixa viure, no ens deixa evolucionar: La Maria, m’explicava que treballava en una empresa on els posaven les coses fàcils, a nivell de conciliació, d’horari, etc. però això li va generar una sensació de deute que no li permetia abandonar l’empresa malgrat sentir-se estancada, i el Pep em comentava com no gosava separar-se de la seva dona per tot e que havia fet per ell en moments de dificultat que havia passat, no podia entendre que, en principi, ho havia fet per amor –eren parella!- i que no li devia res i si no ho havia fet per amor llavors no eren favors i no havia estat honesta, l’havia enganyat i per tant tampoc li devia res.
Ho compliquem o no?
Ningú no és autosuficient, tots necessitem dels altres, tots donem en alguna ocasió i rebem en d’altres, i tots hauríem de poder gaudir de les dues coses. Així doncs el que cal és col·laborar en la vida dels altres i permetre que col · laborin en la nostra! Perquè la humilitat no és fer veure que no tenim virtuts, sinó posar-les al servei dels altres.
Deslliurar-nos dels deutes emocionals és com deixar de pagar hipoteca o cotxe o el que sigui, ens faria sentir lliures, oi?; doncs no tenir deutes emocionals ens allibera més que no tenir deutes materials, i actualment, gosaria dir que pot ser infinitament més fàcil.
Per fer-ho més gràfic:
Qui demana un favor o rep alguna cosa d’algú altre:
-Ha d’assumir la idea que necessita ajuda i ser prou valent per demanar-la, sense sentir-se dèbil ni vulnerable, al contrari ha de sentir-se’n mereixedor. És un acte ‘amor a un mateix el permetre’s rebre ajut dels altres.
-Si rep el favor ha de sentir agraïment i benestar; sentir-se estimat.
Qui fa el favor o dóna alguna cosa a algú altre:
-Ha de ser responsable i conscient del que implica la seva acció, la de donar –perquè sempre hi ha l’opció de dir que no encara que ens ho demanin-.
-Exerceix un acte de generositat que no requereix un retorn de cap mena –ni material ni emocional-.
-La seva acció genera l’agraïment de qui rep, però no pas un deute.
-Ha de sentir una gran felicitat i plaer de poder donar el que sigui a algú que estima.
I això que sembla tan simple no ho és perquè està amanit de creences pròpies de cadascú que portem des de l’infantesa –has de ser autosuficient, cadascú que es tregui les castanyes del foc, no m’ho mereixo, etc.- que boicotegen les emocions autèntiques i que cal anar desmantellant poc a poc.
Us convido a reflexionar què em passa a mi quan dono, que sento? Plaer autèntic o pseudopoder per tenir quelcom que l’altre no té? I quan rebo? I a trobar les creences que hi ha darrera aquesta vivència.
Ningú ha dit que fos fàcil, o si que ho he dit? En tot cas, paga la pena fer-ho.
També us convido a practicar l’agraiment sincer i genuí, la gratitud, senzillament perquè fer-ho és fantàstic i perquè si no correm el risc de deslliurar-nos del deute moral de forma inadequada…
GRÀCIES!!!!!
