“Només vull dir-te que no ets perfecte, ni tampoc genial, però com a amic, ets fenomenal”.
Aquest post fa dies que el tinc al cap i no trobava el moment d’escriure’l . Sorgeix de converses que he tingut darrerament amb un parell d’amigues i vol abordar justament aquest tema, l’amistat. S’ha escrit molt sobre els tipus d’amics que hi ha, tant en positiu com en negatiu, així que jo que en se menys que els experts que ho han investigat no ho faré, simplement vull fer unes breus reflexions al respecte.
Tenir amics ens agrada a tots i ens ha ajudat en molt moments difícils o no tan difícils. De fet, la majoria de persones tenim diferents tipus d’amics, és a dir, sabem a qui recórrer quan no estem en el nostre millor moment, a qui demanar un bon llibre, amb qui sortir a divertir-nos, per qui preocupar-nos quan no en sabem res, tenim també els amics del facebook que potser sabem més de nosaltres que d’altres amics, etc. A l’hora però, segur que l’amistat, en algun moment, ens ha donat a tots més d’un maldecap, ja sigui perquè algú s’ha enfadat, perquè no se com dir-li determinada cosa, etc. o ens ha suposat alguna decepció.
Justament, em comentava una d’aquestes amigues que una amiga que tenia s’havia convertit en un malson, ella l’estimava molt però poc a poc semblava que no podia fer un pas sense ella: la trucava diversos cops al dia, fins el punt de que a vegades ja no li agafava el telèfon, els vespres en presentava a casa seva, per que baixava de Barcelona i “li venia de passada”, quan el que li venia de gust a qui m’ho explicava era estar sola després d’un llarg dia de feina, els caps de setmana gairebé no podia sortir amb ningú més sense que s’enfadés,li deia qui li convenia i qui no … Que li passava la meva amiga que no parava aquesta situació? No se’n adonava? Si que ho feia però no va saber posar límits i quan ho va fer no ho va fer de forma adequada i l’amistat es va trencar, fins avui, que només són conegudes que es saluden.
L’altra amiga, m’explicava una situació similar: una amiga la criticava i se’n distanciava perquè quedava amb un a persona que a ella no li agradava, com si la seva fos una amistat d’exclusivitat! Casos d’aquest estil en conec bastants, és com si algú pensés “si estàs amb mi no pots estar també amb aquest altre perquè a mi no m’agrada, tu tries”.
L’amistat, com totes les altres relacions es construeix i es modifica constantment en funció del moment i les vivències de cadascú, no és una relació estable, com tampoc ho és mai, encara que s’utilitzi aquest terme una relació de parella perquè ens passen coses i això fa que, per sort hi hagi èpoques més bones i altres no tant bones que també ens fan créixer. Doncs amb l’amistat passa exactament el mateix, és una relació més o menys duradora en el temps però inestable, en contínua construcció i readaptació. (és el cas, sovint explicat d’anar-se’n de vacances amb un bon amic, ben segur que descobriràs coses noves algunes bones i d’altres no tant que has de gestionar i ubicar en la relació si la vols mantenir, tot i que també pot passar que noes mantingui).
El concepte d’ amistat evoluciona de la següent manera des del punt de vista de la psicòloga evolutiva: Si li preguntem a un nen petit què és un amic ens dirà que és algú que juga amb ell, per tant, és una relació basada en l’acció conjunta. Si li preguntem a un nen més gran ens dirà que és algú que li dóna quelcom per tant es basa el rebre. Més endavant s’incorpora també el donar per tant és l’amistat es basa en l’intercanvi i la reciprocitat. Cap als 9 o 10 anys apareix la idea d’intimitat i de compartir coses i, finalment, l’amistat madura es basa en l’autonomia i la independència de les dues parts, a l’hora que conté totes les fases anteriors, de manera que es dóna un aprofundiment en les relacions , si arribem a aquesta maduresa en la relació d’amistat no necessitarem veure l’amic cada setmana, ni saber que jo sóc la única i millor amiga, no ens molestarà que s’obri a d’altres persones tot i que mi no em resultin simpàtics, no competiré amb ningú.
L’amistat és intencionada i voluntària i ens ha d’aportar satisfacció i creixement, no és ni exclusiva ni possessiva,no ens ha de portar cap tipus de problemes i si algun cop ho fa aquests s’han de poder parlar obertament
Hi ha però, les amistats exigents, com en el cas de la meva amiga, que tendeixen a intentar limitar els nostres actes. Solen tenir personalitats prominents i, en molts casos, la seva influència pot arribar a decidir les nostres accions, sobretot si no estem del tot convençuts del que farem. Si en comptes de rebre un consell davant d’un problema o dilema, et sents massa pressionat o criticat per un amic (o una amiga) per prendre una decisió o per fer o deixar de fer alguna cosa, estàs davant d’una amistat d’aquest tipus i més val que te’n adonis aviat i hi posis límits.
També pot passar que de vegades descarreguem en els amics una gran quantitat d’expectatives psicoemocionals que corresponen a buits o necessitats afectives de la nostra infància, com per exemple pot ser el fet de buscar ser acceptat sense objecció, o ser escoltat ininterrompudament, o sentir-se amo i senyor del que és l’altre, etcètera.
En definitiva, si bé és cert que els amics es poden contar amb els dits de la mà és millor tenir pocs i bons amics que molts amics tòxics que són autèntics vampirs energètics i ens deixen esgotats i amb una baixa autoestima, així que un exercici que cal fer de tant en tant i cadascú sap quan toca és revisar les nostres amistats i reflexionar sobre temes com:
-Quines hem escollit?
-Quines hem deixat?
-Quines mantenim? En quines circumstàncies?
-Tens amistats que no et convenen? Si és així comença a desvincular-te’n progressivament.
