El refranyer popular és molt savi, d’això no n’hi cap dubte, i el del títol no n’és cap excepció, si no, pensem per exemple en alguns cantants que després d’un parell de treballs bons passats uns anys, si continuem cantant i composant cançons, no són de la mateixa qualitat –o del mateix estil-, tot i que els seus seguidors incondicionals no ho vegin o no ho vulguin veure. Evidentment costa mantenir un alt nivell de qualitat al llarg del temps. Però en podem fer una altra lectura, i es la que el que ens costa és acceptar el canvi, l’evolució en les coses, en les persones, en els artistes quan ens n’hem format una opinió o una idea, dit més clarament quan els hem etiquetat.
Avui, m’ha vingut al cap aquest refrany pensant en un nen. Un nen que em consta que s’esforça a canviar molt i molt, i en canvi, el seu entorn no veu cap canvi. La fama que s’ha guanyat no és precisament bona, és clar, si no, no li caldria aquest esforç per canviar i l’entorn li retorna una i altra vegada que el seu esforç no serveix per a res, que no pot veure’l. Passi el que passi a l’escola, o potser a casa amb els germans sempre segueix carregant amb la culpa ell. No l’escoltem quan intenta parlar i explicar-se una i altra vegada, fins que es cansi. No costa gaire imaginar-se que li passarà aquest nen si aquesta situació “m’esforço per canviar i no me’n surto” s’allarga massa en el temps, llençarà la tovallola i en una mena de profecia autocomplerta farà allò que l’entorn espera d’ell ,tornant al comportament que ha intentat deixar enrere sense èxit. Tot plegat, és així que es fixen en el!, si fa les coses bé no se n’adona ningú, i entrarà en una mena d’espiral perillosa si es manté. És l’anomenat efecte Pigmalió.
Voler canviar és una decisió valenta, potser incòmode perquè implica sortir de la zona de confort, d’allò conegut. Es tot un repte personal, però com que som éssers socials l’entorn també hi juga un paper important, especialment si parlem de nens que busquen en l’adult de referència un reconeixement i un afecte. És per això que hem d’esforçar-nos en veure la persona cada dia com si fos la primera vegada que la veiem, que en lloc de dir que aquest nen és agressiu nomes podem dir que avui està sent agressiu i demà és possible que no ho sigui, així cada dia tindrà una nova oportunitat per canviar. Si això ens resulta massa complicat, ja que les etiquetes ens faciliten la vida, llavors esforcem-nos en fer-ho de tant en tant, en acceptar que els nostres judicis no són veritats absolutes, qüestionem-los.
Pensem, per exemple, en llibres que per exemple no ens enganxaven al primer capítol, però pel que sigui hem decidit continuar llegint i finalment ens han atrapat, o en d’altres que en la segona lectura hem entès més profundament, hem descobert nous detalls. Si donem oportunitats als llibres perquè no fer-ho amb les persones? O és que no ens ha passat mai allò de que algú al principi no ens queia bé i després ens hem adonat que és una bellíssima persona, a més de divertida, simpàtica,etc? Potser fins i tot algun cop ens ho han dit a nosaltres… Doncs, això no té perquè ser una excepció, ens podem equivocar amb cada persona si ens quedem amb la primera, segona o tercera impressió.
Reflexionem un segon, si posem etiquetes a persones que coneixem poc el risc d’equivocar-nos és alt però al cap i a la fi possiblement no afecti ni a la persona ni a nosaltres que com a màxim perdem l’oportunitat de si algun dia podem conèixer-la millor fer-ho de forma autèntica i sense prejudicis. En canvi, si etiquetem negativament persones properes a nosaltres com poden ser fills, pares o bons amics, patim nosaltres perquè els estimem i no voldríem que li pengés del coll aquell qualificatiu i pateix l’etiquetat perquè viu amb aquest límit i se’l creu. Si continuem amb el grau de proximitat emocional de la persona etiquetada arribem a nosaltres mateixos, perquè jo també penjo del meu propi coll o m’enganxo al pit, etiquetes que em limiten, així que podem també aplicar el mateix qüestionament amb nosaltres mateixos, som així avui i potser ho hem estat fins avui però demà podem ser diferents.
Espero doncs que el nen que ha motivat avui aquesta entrada tingui encara moltes oportunitats de canviar i que l’entorn sigui prou empàtic per permetre-ho, per mirar-lo cada dia amb els ulls ben nets.
