(Aquest conte és el regal que faré a una persona en la sessió que tancarà el seu procés de treball amb mi, però també el vull compartir amb tots vosaltres)
Hi havia una vegada una manada de lleons. Els lleons s’organitzen en manades, en les que les més actives són les femelles. Les lleones treballen molt més que els seus companys, mandrosos melenuts, i ho fan en equip. Per això, malgrat la seva petita grandària -comparat amb el de les seves preses- són capaços de caçar elefants, búfals i girafes, per exemple.
En una d’aquestes manades hi vivia la Shiva una lleona jove i forta que era bona caçadora, hàbil i molt perseverant en tot el que feia. La Shiva, havia crescut sense mare perquè uns caçadors la van matar quan ella era força petita, tot i així havia crescut feliç, acollida i cuidada per tota la manada. Ja de gran, la Shiva sempre estava disponible per ajudar a les companyes en les caceres o a l’hora de tenir cura dels cadells de la manada.
Tot i que a la manada hi havia un grup de lleons i lleones molt forts, llestos i valents i, a més, tot estava molt ben organitzat i es feien torns per a fer qualsevol tasca, la Shiva sempre s’oferia voluntària per a qualsevol cosa, per exemple, per a les tasques d’exploració del terreny per detectar nous ramats de búfals, per observar les anades i vingudes dels grups d’elefants, etc. Sempre era la primera de llevar-se i la ultima que aclucava els ulls. Tothom estimava la Shiva i ella es sentia força feliç.
Un dia caçant un búfal la Shiva va quedar ferida a la pota i va haver d’estar unes setmanes sens poder sortir a caçar. Li feia molt mal i els dies li passaven molt lentament. Els seus companys i, sobretot, les seves companyes de la manada l’anaven a veure i li preguntaven si li calia res però ella sempre deia que no. Aquella ferida trigava més del compte a curar-se i sense adonar-se’n la Shiva es va anar posant molt trista i només menjava i dormia. Els seus amics ja no sabien com animar-la per això evitaven anar a veure-la tant com podien, això va fer que la Shiva s’enfadés amb ells, tot i que no els ho va dir mai.
Al cap d’un temps quan la Shiva va estar recuperada tot va tornar a la normalitat i va tornar a les caceres amb les seves companyes i era tant bona caçadora com abans, “Ostres, com t’hem trobat a faltar Shiva!” li deien les seves germanes, en tenia dues, i les seves amigues, però alguna cosa passava per dins de la nostra lleona perquè no s’ho acabava de creure.
A la manada, hi havia un grup de lleons i lleones joves que anaven a la seva, encara no participaven de les caceres i no tenien cap responsabilitat en el grup, la Shiva es va apropar d’aquest grup i es va fer molt amiga d’alguns dels seus membres, tant que sovint la trobaven enjogassada amb ells a l’hora de les caceres o adormida fins tard al matí, això sí la Shiva tornava a somriure i molt, es notava que s’ho passava bé amb els seus nous amics, i fins i tot, s’havia oblidat de fer algun dels seus torns d’exploració o havia deixat d’ajudar les mares amb els cadells.
Un dia que la Shiva era en una cacera una lleona amiga li va dir que no es trobava bé que se’n tornava amb els lleons – a les caceres només hi van les lleones- i la Shiva es va oferir a acompanyar-la
“No pateixis hi puc anar sola” va dir la Okra que així es deia l’amiga de la Shiva.
“Segur?” va preguntar la Shiva.
“Sí dona sí” va dir l’Okra. “D’acord, passa pel costat del riu fins aquell arbre tant alt. Allà gira a l’esquerra fins ales dues roques en forma d’ocell i segueix fins al turó de sorra i de seguida i seràs. quan arribis parla amb el Camàlic, ell sap molt de medicina i et donarà un cop de mà i, sobretot, digues-li quina mena de dolor sents i des de quan et fa mal i….”.
“Si, Shiva! Adéu! va fer l’Okra tot girant-se amb un somriure, la Shiva no havia canviat tant·
En arribar de la cacera la Shiva va anar corrent a veure com estava la seva amiga i li va portar un tros de l’antílop que havien caçat, ja que era l’estació de la sequera i la caça no era mai abundant. La va trobar descansant sota d’unes roques, a l’ombra.
“Com estàs? Té això és per a tu! Veuràs com et trobes més bé! has parlat amb el Camàlic? Què t’ha dit? Potser t’anirà més bé estirar-te allà que hi ha més herba, no?”
“Shiva, vols deixar de patir? Ja sóc gran i ja se que haig de fer. Estic bé i no tinc gana, però gràcies”
La Shiva estorada va dir fluixet “Perdona, jo… només volia ajudar-te”
“Ja ho se Shiva i t’ho agraeixo però em puc cuidar sola, de debò. tu pots anar a jugar amb els teus amics i si et necessito ja t’ho diré, d’acord?”
La Shiva continuava sorpresa i no encertava a contestar res. L’Okra va dir:
“Vaaaa, vinga passa-t’ho bé ara que pots i menja’t aquest tros d’antílop que deus tenir gana”
La Shiva va riure i marxar amb el tros de carn a la boca cap on eren els seus amics i diuen que va pensar d’oferir-lo a un d’ells perquè estava molt prim i potser li vindria de gust, però que finalment se’l va menjar ella perquè es va adonar que encara no havia dinat, tenia gana i necessitava menjar desprès del dispendi energètic de la cacera.
També expliquen que des d’aquell dia la Shiva va canviar i ara juga i gaudeix però també caça la primera quan cal, dorm tant com pot però si li toca fer guàrdia en fa, i riu i plora i s’enfada, i demana quan necessita i ajuda quan li demanen, i menja quan té gana com tothom.
